Pau Mogas López-Nieto

Existeix la possibilitat constitucional que el govern de la Generalitat de Catalunya i el Parlament Català pugui convocar un referèndum d’àmbit autonòmic, però implica una voluntat política totalment inesperable per part de les institucions estatals i una temporalitat en el procés insuficient per a satisfer les necessitats de la població en la conjuntura actual. De no ser per aquesta manca de voluntat política, es podrien arribar a distingir fins a quatre vies constitucionals que requeririen una certa laxitud interpretativa –no pas sortir del marc constitucional- per part dels òrgans competents que, pels antecedents que trobem en sentències com la STC 103/2008, d’11 de setembre, no es pot esperar que s’arribin a produir. Amb això s’insinua que el Tribunal Constitucional, que hauria de ser un òrgan fred de control constitucional, té un cert caire polític que posaria en dubte la raó de ser de la seva mateixa existència, però no es vol anar més enllà en aquest camí ja que aquest no és l’

Després de la mort de Franco l’any 1975, l’Estat espanyol es trobava en front de dos reptes de grans dimensions: la transició cap a una forma d’Estat democràtica i la solució de problemes històrics, com l’encaix de les diferents regions -i nacions- i el respecte a les seves idiosincràsies (Alcántara y Martínez, p.121). La falta de consens previ entre les idees més uniformalitzadores i les més descentralitzadores va comportar que els primers acords de la transició agafessin un rumb més proper a la indefinició, fins el punt que la qüestió territorial i de divisió vertical del poder assolí un caràcter obert i contradictori com a resultat d’aquesta manca de consens entre dues concepcions contraposades. No cal més que observar el redactat absurd (pleonàstic i oximoriós) de l’article 2 CE quan diu que “ la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las n

La constitució espanyola contempla, com no pot ser d’una altra manera en els estats que pretenen adquirir una forma democràtica, que la sobirania recaigui sobre la població i que, per tant, el poble tingui la possibilitat de participar en les decisions polítiques de l’Estat. Aquest dret a la participació política queda regulat constitucionalment de tal manera que “s’exerceix normalment a través de representants i que, excepcionalment, pot ser directament exercida pel poble” (STC 119/1995, de 17 de juliol). Així, el sistema constitucional reserva la representativitat per a l’exercici normal de la participació política dels ciutadans, però contempla la possibilitat d’emprar la democràcia directa o semidirecta, per tal que la població pugui participar d’algunes decisions polítiques sense intermediaris. Tanmateix, caldria apuntar que l’Estat espanyol no és precisament un paradigma d’aquest segon tipus de participació, ja que es guarda prou de fer-ne un ús habitual i, fent un anàlisi compa