Al vestuari masculí
Anar al Club era sinònim d’haver de passar una estona pel vestuari masculí; i entrar al vestuari masculí sempre era una cosa, si més no, curiosa. Vaig baixar les escales i em vaig endinsar en un petit vestíbul on em vaig creuar amb unes noies joves que tornaven de fer unes piscines. Parlaven, reien, gairebé cridaven i semblava que il·luminessin una mica l’espai. De seguida van encaminar-se cap a la porta on, amb un dibuix de disseny, s’enunciava el vestuari femení. Ja m’hagués agradat però jo no podia seguir aquella processó perquè aquell dibuix m’ho impedia, no era el meu estable, de manera que vaig haver de deixar de mirar aquella llum i dirigir-me a la foscor de la caverna dels mascles. Només avançar i fer els primers passos, vaig començar a sentir veus masculines acompanyades d’una ferum d’humitat i penis. El vestuari masculí és tota una experiència per als cinc sentits. A part de les olors, també li és característic una mena de silenci sorollós incòmode. Hi ha sorolls, sí,