Pau Mogas López-Nieto

Existeix la possibilitat constitucional que el govern de la Generalitat de Catalunya i el Parlament Català pugui convocar un referèndum d’àmbit autonòmic, però implica una voluntat política totalment inesperable per part de les institucions estatals i una temporalitat en el procés insuficient per a satisfer les necessitats de la població en la conjuntura actual. De no ser per aquesta manca de voluntat política, es podrien arribar a distingir fins a quatre vies constitucionals que requeririen una certa laxitud interpretativa –no pas sortir del marc constitucional- per part dels òrgans competents que, pels antecedents que trobem en sentències com la STC 103/2008, d’11 de setembre, no es pot esperar que s’arribin a produir. Amb això s’insinua que el Tribunal Constitucional, que hauria de ser un òrgan fred de control constitucional, té un cert caire polític que posaria en dubte la raó de ser de la seva mateixa existència, però no es vol anar més enllà en aquest camí ja que aquest no és l’

L’evolució jurídica que ha menat en el si dels sistemes jurídics continentals al llarg de la història és un reflex de les societats europees i de l’evolució de les relacions que s’han establert històricament entre les diferents classes socials. Es podria dir, fins i tot, sense caure en l’anàlisi marxista de la lluita de classes i les revolucions socials, que l’evolució dels estats europeus és una evolució que acompanya sobretot les lluites pels drets. A occident tenim exemples comptats de societats modernes o contemporànies que valorin per sobre de tot la virtut i el deure, poques mostres de kantisme o de republicanisme més enllà de Florència o Rousseau i, tot i que hem crescut sobre fonaments romans i hel•lenístics i de grans filòsofs i pensadors, la nostra història sempre ha estat en essència més la del súbdit individu que suplica al senyor, tot i que haguem evolucionat en les formes, que no pas la dels senyors que es deuen a la seva societat i actuen virtuosament a favor d’un inter

El dret continental, el que prové directament del dret romà, construeix una sèrie de sistemes jurídics amb la pretensió de regular la vida social i política dels homes a partir d’unes normes abstractes, relacionades lògicament i amb pretensió d’universalitat. El fonament principal del dret és, doncs, la llei, a partir de la qual s’ha de jutjar la correcció de les accions humanes. La llei respon a principis racionals i és l’expressió de la voluntat política dels legisladors (monarques, emperadors, etc.). L’ordenament jurídic musulmà també es recolza en una sèrie de textos amb la finalitat de conduir les accions humanes, però en aquest cas aquesta font principal de dret no respon a les voluntats polítiques dels legisladors, sinó que concorda exactament amb la paraula de déu (El Corà) i les accions del profeta (La Sunna), que és el principal exemple a seguir. La fe, la religió, la paraula de déu és, doncs, en aquest cas, la font principal del dret. L’ordenament jurídic anglès, en can