Un sentiment adret del dret

L’evolució jurídica que ha menat en el si dels sistemes jurídics continentals al llarg de la història és un reflex de les societats europees i de l’evolució de les relacions que s’han establert històricament entre les diferents classes socials. Es podria dir, fins i tot, sense caure en l’anàlisi marxista de la lluita de classes i les revolucions socials, que l’evolució dels estats europeus és una evolució que acompanya sobretot les lluites pels drets. A occident tenim exemples comptats de societats modernes o contemporànies que valorin per sobre de tot la virtut i el deure, poques mostres de kantisme o de republicanisme més enllà de Florència o Rousseau i, tot i que hem crescut sobre fonaments romans i hel•lenístics i de grans filòsofs i pensadors, la nostra història sempre ha estat en essència més la del súbdit individu que suplica al senyor, tot i que haguem evolucionat en les formes, que no pas la dels senyors que es deuen a la seva societat i actuen virtuosament a favor d’un interès general.

Es podria dir que encara ara estem immersos en aquesta tasca de reclamació de drets i és que, potser, aquesta és la nostra manera d’entendre la justícia, mai a partir de la justícia mateixa, si no a partir de la injustícia, ja que és allà on apareix aquest sentir, allà on hi ha una aflicció per part d’un sector de la comunitat, on hi apareix lligada la necessitat de lluitar per una sèrie de drets que sadollin la nostra sensibilitat. Som una societat que mica en mica hem anat guanyant terreny a la injustícia a partir de la reclamació i l’apropiació dels drets i hem trobat en la llei, al mateix temps, un enemic i un amic incondicionals. Els europeus continentals hem rebut els deures com a conseqüències de la nostra vida social, però tenim un sentir preocupat principalment pels drets, que hem après a generalitzar i convertir en norma vinculant. Com deia Rudolf Von Ihering "L'home que té un sentiment adret del dret, si combat pel seu, defensa el dret en la seva completesa, però sap a més que, quan defensa el dret en general, també lluita pel seu dret personal" *.

És així que el sistema jurídic s’ha adaptat principalment a tres grans canvis relacionats amb la vida social, econòmica, política i religiosa d’èpoques molt diferents. Com hem vist en el recorregut històric d’Otto Hintze, l’Europa feudal baix medieval va donar lloc a l’aparició de l’estat absolut que, posteriorment, va donar lloc a l’estat liberal i, aquest darrer, a una gran diversitat de models d’estat i d’ordenaments jurídics que van des del liberalisme més primitiu fins a l’estat socialdemòcrata posterior a la segona guerra mundial. Sempre, però, provocant un canvi a favor d’una sèrie de drets per un sector de la població que patia una injustícia i que troba en un nou ordenament jurídic la manera d’assolir-los.

Fins i tot la formació de l’estat absolutista es podria veure com una primera victòria en aquest sentit. No és una idea que es desprengui estrictament de l’anàlisi històric dels ordenaments jurídics i no sé si em serà fàcil desenvolupar-la, però també veig un primer exemple d’aquest sentir dels homes, d’aquest impuls generat per l’aflicció d’una injustícia, per subtil que sigui, en l’apoderament de l’estat per part de les monarquies modernes. És més senzill veure com la burgesia reclama drets civils a la noblesa o com els treballadors reclamen drets socials als primers i fer-ne un seguiment en els ordenaments jurídics constitucionals, però és temptador pensar que la primera revolució social la van fer els homes entrant als palaus de déu i arrabassant-li el poder suprem a la terra. Podrien ser, també, una primera trinxera dels homes contra una privació dels seus drets, les escomeses que es propagaven els papes i els emperadors fins a la creació de l’estat modern. Mentre els normands entraven a Anglaterra el segle XI i promulgaven el seu domini a tot el territori, estenien un dret comú i miraven de no molestar-se excessivament amb déu sempre que no es posés en dubte la seva voluntat a la terra; al continent era déu mateix, a través de papes i emperadors, qui s’expressava en cada llei o en cada compilació i era, en darrera instància, la seva voluntat divina la que s’havia d’exercir a la terra, des del seu vicari fins l’últim pagès. L’estat absolut, doncs, se serveix de les lleis, ara amigues, per guanyar uns primers drets fonamentals (de molt pocs) i, d’alguna manera, prendre possessió definitivament del destí de la humanitat, que havia estat a la deriva tota l’Edat Mitjana. Com si els monarques s’haguessin guanyat el dret a la creació del dret, el dret a situar la vida humana com un valor en si mateix sobre la terra, el dret a disposar de tots els béns i possibilitats de la terra, però sense l’obligació de repartir-los. Heus aquí que l’apropiació de tot el dret per part de la monarquia absoluta fos, al seu torn, l’origen de les futures apropiacions. L’absolutisme havia estat avar en aquesta primera apropiació i d’aquí que la burgesia primer i la societat contemporània després haguem continuat aquesta disputa en favor dels drets que, des d’aleshores, pertanyen a tots els éssers humans i defineixen el marc de la justícia.

Deixant ara aquest sentir a favor de la justícia, aquest “sentiment del dret” com hem mencionat amb la cita de Von Ihering, fixem-nos que, en la cita completa, l’autor es refereix a un “sentiment adret” (del dret), i és que en el continent, l’altre gran element que sempre ens ha caracteritzat, ha estat la racionalitat, l’abstracció i la universalitat, enfront potser de l’empirisme anglès, o d’una manera totalment independent. Els codis i els sistemes jurídics del ius commune ja duien en si mateixos una exigència de racionalitat prou característica. En el marc del dret, de la llei, no hi ha lloc per a la contradicció i, des de sempre, les relacions lògiques i han acompanyat la formalització de les lleis. En aquest sentit, els ordenaments jurídics europeus mai han tingut en compte les circumstàncies a posteriori, el contrari, sempre s’ha treballat en la recerca dels principis que, a priori, poguessin solucionar millor tots els problemes que la vida humana pogués comportar. És per això que no es pot tenir un sentiment circumstancial del dret. No es pot tenir un sentiment circumstancial de la justícia. Es pot tenir, això si, un sentiment adret o errat del dret, en funció del coneixement que es pugui tenir dels diferents principis que conformen l’origen del dret i de la llei. Les monarquies absolutes van dotar-se dels primers funcionaris especialistes capaços de convertir la voluntat del monarca en una llei abstracta i universalitzable vinculant per a tot el territori de l’estat. De la mateixa manera, l’estat liberal va tendir a codificar fins els darrers racons de les relacions humanes, per tal que la realitat mateixa no pogués escapar els principis racionals a partir dels quals s’havia de regir.

Amb tot, l’evolució dels sistemes jurídics al continent ha respòs, doncs, sempre, a la voluntat d’establir de manera universal i racional, aquells principis a partir dels quals els homes havien de guiar les seves conductes, ja fossin principis morals o laics i, sempre, en aquest camí amoïnós en el que hem anat deixant enrere situacions precedents injustes per a donar lloc a petites victòries del dret i de la justícia.


---------------

* Der Kampf ums Recht (La lluita pel Dret), 1872: Desenvolupa la teoria que la norma jurídica ve a ser una imposició que s'assoleix mitjançant la lluita. 

«El Derecho se impone a través de la lucha» / «El hombre que tiene el sano sentimiento del derecho, minará la base sobre la que el sentimiento se apoya si sólo se contenta con defenderse y no contribuye a la conservación del derecho y del orden; sabe que, combatiendo por su derecho, defiende el derecho en totalidad; pero sabe, además, que, defendiendo el derecho en general, lucha por su derecho personal.»