Pau Mogas López-Nieto

*cinismoilustrado "Ningú queda lliure de dir estupideses, el problema és dir-les amb èmfasis." Michel de Montaigne (1533-1592). "És millor mantenir la boca tancada i semblar estúpid que obrir-la i dissipar-ne el dubte." Mark Twain (1835-1910) Enzes. Imbècils. Idiotes. Ens ha tocat ser protagonistes d'una era en què no podem fer molt més que observar com, uns i altres, realitzen un procés d'empoderament pervers, ens conviden a consumir-ne els seus valors i tornar-nos un d'ells. I no es tracta d'un procés liderat per gent estúpida, precisament. L ' 'imbècil ' és aquell que no es val per si mateix, ja sigui per ignorant o per deficient. Aquell que no té les qualitats suficients per fruir en cap assumpte, públic o privat. En trobem referències diverses a l'antiguitat. Ja aleshores parlaven dels " imbellum ", els que no valen per a la guerra. O dels " inbaculum ", els que es recolzen d'un bas

Per un moment semblava que ho aconseguia. Vaig mirar els ulls del pare i se m'escapava una joia incontrolable. Vaig gosar pensar, endut per la meva típica manca total de prudència i moderació, que després de mesos de fer partides d'escacs, aquella tarda podria pronunciar jo, en veu alta, allò que tants cops li havia sentit dir a ell: "escac i mat". Una proclama victoriosa que, airejat pels llavis d'una persona sàvia, deixa endevinar un saber guanyar que convida a saber perdre. El 1512, s'havia editat a Roma el llibre d'aprenentatge dels escacs de Pedro Damiano, un text que, no sé com, havia acabat a casa i ens havia fascinat. Tot just tres anys després, una tarda de desembre de 1515, vaig pensar que tan bon punt el vell mogués aquella torre que ja tenia entre els dits, jo faria l'últim moviment de peces i podria exclamar, finalment, aquella frase tan meravellosa. No es tractava d'humiliar-lo ni ferir-li l'orgull. De cap manera. A vegades és

Benvolguts 'hoohligans' independentistes de Junts pel Sí, Després de l'esverada general que vau agafar la setmana de les primeres votacions per a la possible investidura de Mas, vaig dirigir-vos un seguit de pensaments al voltant de la vostra actitud vers els companys de les CUP ( Benvolguts 'hooligans' independentistes de Junts pel Sí​, (I) #PressingCUP ). Aleshores només mirava de posar sobre la taula de quina manera s'estava manipulant el relat, fins a quin punt era possible crear una situació d'amnèsia i com els era de fàcil a casa nostra a la gent de Convergència generar discursos per assolir objectius propis. Evidentment, en aquell moment només em referia a la primera onada de #PressignCUP i entenent que no hi havia altre objectiu que el de fer a Mas president.

Benvolguts 'hooligans' independentistes de Junts pel Sí​, Aquesta darrera setmana heu embogit. Esteu vivint en primera persona la frustració de veure perillar tanta feina i tanta lluita i tantes energies que heu posat en fer tantes coses aquests darrers anys, des d'accions brillants, subtils o mediàtiques, fins a un "marchandatge" grotesc, excessiu i totalment compulsiu (com oblidar " el gira-peix estelada " o " les pantufles de diumenge estelades "...?) i, en qüestió de dos dies, esteu desfermant la bogeria contra l'escorça de l'arbre més proper, que és amb el què heu anat a topar gairebé derrotats per la ceguesa: la gent de la CUP. Pocs cops serà tan certa aquella dita que "els arbres no us deixen veure el bosc", fruit d'aquesta pressa, d'aquesta frustració, d'aquesta bogeria. Ningú us ho recriminarà, tampoc. Però anem a poc a poc, siusplau, perquè anem lluny (recordeu qui ho deia això durant la campany

No tinc per vocació la de ser crític de cinema, ni tan sols un excessiu respecte pels que es dediquen a aquest metaconeixement que, a més, ho acostumen a fer amb llengües viperines. Algun cop he pensat en publicar, això sí, alguna ressenya (diguem-ne ressenya, més aviat) sobre pel·lícules que m'hagin agradat. I ves per on que (un no s'acaba de conèixer mai prou a sí mateix) en tornar de veure "Segon Origen", que no, no m'ha agradat gens, he sentit la necessitat d'escriure-ho. Vagi per avançat, doncs, que tinc molt respecte pel gènere, pel cinema, i sé perfectament que darrere d'una producció com aquesta hi ha molta gent, molta feina, moltes il·lusions i molt bones intencions, segur. Però és que han anat a punxar a un lloc especialment delicat per a mi (i segur per a molta gent). Han anat a tocar l'Alba. "L'Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna" -recordeu?- es troba, de cop, amb la responsabilitat de posar-se a les esquen

Sense perdre de vista l'horitzó en un tres i no res que tenim la paradeta muntada amb el tabac de liar i totes les eines que l'acompanyen. Mirada alta, que de la vall estant només es pot aixecar el cap, l'obaga ens envolta i sembla immensa, ja se sap, tres turons fan una serra, ens ho recorda el vermell de la casa d'Oliver, la que ens connecta amb aquella colla que ja enfilaven aquests camins fa un centenar d'anys. Sort que ets amb mi, el cap ha començat el seu viatge i tan bon punt tingui la cigarreta llesta gravarem a foc, els dos junts, allò que ens plagui; gaudirem de la llibertat del matí de tardor i deixarem que passi el que hagi de passar, ja anirà venint. Sents el soroll de les pedres sota els nostres passos? Tot aquest munt de roques tenen centenars de milers d'anys i la virtut de la indiferència, que és poc més que allò que ens diferencia d'elles: la consciència del pas del temps, l'aterrador tic-tac que hem de mesurar amb agulles o amb

Després d'un discurs encès al Fossar de les Moreres l'11 de setembre de 2002, Lluís Maria Xirinacs va ser empresonat per darrer cop (un cop més). Davant el Jutjat d'Instrucció nº 8 de Barcelona va declarar (en relació al conflicte al País Basc) que "el no violent, davant d'un conflicte violent, no pot resultar neutral; cal que es declari amic de l'oprimit, de l'envaït, i que es declari enemic de l'opressor, de l'invasor". L'11 d'agost de 2007 van trobar el seu cadàver en un bosc del Ripollès, on havia anat a passar els seus darrers dies en soledat, després de deixar escrit aquest acte de sobirania que tots recordem: La comissió Xirinacs al Palau, amb qui vam col·laborar des de l'Associació Cultural Ordint la trama de Sabadell, va retre homenatge a Lluis Maria Xirinacs el novembre de 2008 en un acte molt emotiu al Palau de la Música de Catalunya.  És imprescindible contextualitzar l'acte, perquè e

Avui el Guim se’n va a l’aventura, a viure de cap per avall, a 40 mil km d'aquí, a un punt del globus on, si va una mica més enllà, ja no està anant, sinó de tornada... Guim, desitjo sobretot que portis la teva ment privilegiada i el teu talent arreu i que floreixi. Perquè ets “un puto geni”, un artista, un malabarista mental i te’n vas pel món carregat de virtuts. Així, tot i que no necessites res de mi per anar pel món, com a germà gran (teu) que sóc, et donaré deu consells que vull que tinguis sempre presents aquest any: 1) Primer de tot, no deixis que se’t mengi un cocodril. Això és bastant important. Tu dius que són a Austràlia però no me’n fio un pèl d’un bitxo tan dur que flota. Si realment són allà, aleshores arma’t amb un boobmerang i tingues molt present que, si el llences i no torna, no és un boomerang, és un pal (i pedra mata tisora però pal només cabreja cocodril...). No ho oblidis. 2) A nivell estratègic, posa totes les tropes a Oceania i fes-t’hi fo

Hi ha una relació curiosa entre tres propietats dels homes i les dones: tenir una tendència cap a intel·ligir, conèixer, comprometre's amb la veritat; tenir una tendència empàtica vers el proïsme, l'humanisme, i tenir una tendència ideològica cap al conservadorisme. I és que cada dues d'aquestes tendències juntes exclouen la tercera.

DESCARREGAR ARTICLE EN PDF   No era possible amb aquest format entrar més a fons en les qüestions que s’han presentat. Han quedat formes de govern per analitzar, molts conceptes a l’aire que es podrien debatre i s’ha obviat la pregunta fonamental de si no és possible crear nous sistemes per organitzar el poder, per no parlar que s’ha deixat tota la qüestió d’economia política totalment al marge (i en un debat així és indispensable tenir en compte també ideologies més liberals, més socialdemòcrates o més marxistes, però no es pot arribar a tot arreu). En part, no es podia anar més enllà perquè només es volia assenyalar que, probablement, tenim l’oportunitat d’introduir correccions amb un potencial de ruptura i aprofundiment molt majors del què pensem, potser també finalment en termes d’ideologia político-econòmica o filosofia política. Cal en tot cas veure bé d’on venim, quines eines tenim, quina mena de societat som i què en podem fer de tot això.

DESCARREGAR ARTICLE EN PDF   El control institucional del parlamentarisme com a superació del control electoral presidencialista El parlamentarisme és la forma de govern consolidada, fins avui i després d’un llarg procés de gestació, en la nostra cultura democràtica. El nostre és un cas especial, ja que hem viscut molt pocs anys de democràcia. Tot i així, i encara que les constitucions de 1931 o de 1978 incorporessin un contingut polític molt marcat, a nivell tècnic sempre s’ha volgut aprendre dels millors. Així, la forma de govern parlamentària establerta definitivament consolida aquesta cultura tan europea (germànica, si es vol) del parlamentarisme que mira de superar les deficiències del presidencialisme, tot i que, com veurem, no en queda exempt.

DESCARREGAR ARTICLE EN PDF   Per començar La calma i el refredament polític, l’estabilitat (que diuen alguns) provoquen un adormiment generalitzat entorn del debat conceptual de la nostra vida en comú. Les conjuntures polítiques més convulses, en canvi, posen de manifest dues coses. En primer lloc que la gent, realment, té moltes ganes de saber, d’opinar i de pensar en la societat i en l’organització política. La democràcia, la sobirania, la corrupció a les institucions, la divisió del poder, els drets dels ciutadans, la ciutadania, etc., tothom en vol parlar quan la cosa està calenta. Ara bé, en segon lloc, també surt a la llum que, en general, en sabem molt poc de res de tot això i que existeix una resistència (creixent!) a educar-nos en aquests conceptes i les seves dimensions, així com de confondre’ns mitjançant el domini del llenguatge, la flexibilització i adaptació dels termes i el creuament de debats.

DESCARREGAR ARTICLE EN PDF Hi ha un leitmotiv que es repeteix sovint a les fantasies narratives dels nord-americans i anglosaxons, aquelles plenes de retorçats malvats que volen dominar una ciutat i súper herois que els aturen, que no deixa de ser curiosa per ser tan pedagògica políticament. Clar que segurament no hi ha cap voluntat d’aprofundir en ciència política quan els seus autors inflats de còmics se’ls inventen. Acostumen a ser personatges molt digitals, o tot bondat o tot maldat. Com a molt ens en presenten alguns que del bé passen al mal o viceversa, i això és tot el matís de contradicció assumible. Ara bé, els dolents americans tenen una vocació pel servei públic sorprenent. Sempre volen atemptar democràticament el poder per, un cop dins el sistema i legitimats per la població lliure, dur a terme els seus plans malèfics. Acostumen a ser rics que es presenten a l’alcaldia, o donen suport econòmic a l’elecció d’un senador, se les empesquen perquè el fiscal del comptat s

Al món vivim més de set mil milions de persones. Això és una burrada de gent. Però és que, si ho pensem, al món hi ha viscut milers de vegades aquests milers de milions de persones i, en poc més de cent anys, al món hi haurà uns deu mil milions de persones que encara no han nascut i cap de nosaltres no hi serem. Són xifres esgarrifoses, intractables, s’escapen del cap quan t’assalten com a idea. I en aquest obrir i tancar d’ulls, com a generació, tenim la responsabilitat de reproduir íntegrament la societat, introduint les petites modificacions que el nostre temps ens permeti, per tal que no deixem l’absoluta barbàrie com a herència. Això té alguna cosa de sublim, d’aquella sensació que deixa sense alè perquè provoca un èxtasi que escapa les possibilitats del pensament. I en front la petitesa que fa sentir aquest estupor, la ridiculesa que trasllada en l’existència de cadascú de nosaltres, no ens queda més que fer-nos forts, fer-nos grans i elevar la nostra dignitat a nivells suportab

A jutjar de les paraules que li vam poder sentir ahir a Pablo Iglesias a Badalona , els partidaris d’un procés constituent a Catalunya tenim mala peça al teler. Podemos té un objectiu molt clar i totalment legítim: governar Espanya els propers anys i, per fer-ho, ha d’ocupar l’espai electoral que, potser sense acabar-nos-ho de pensar ni de matisar els termes, hem batejat amb el nom de “Si se puede”. ¿Què és el “Si se puede”? ¿És gaire diferent del “Si que es pot”? Iglesias té clar que a Catalunya el procés i el fet nacional és una qüestió clau i, per ell, la qüestió és doncs precisament desplaçar la qüestió, fer-la sortir disparada impulsant-la d’una força centrífuga que jo anomeno la “ homonormativitat ” que es brinda des de la racionalitat castellana. ¿Què és això de l’ homonormativitat ? Doncs una llicència que em prenc fent una comparació amb l’heteronormativitat o, per extensió, el masclisme que es construeix a partir dels micromasclismes. L’article no versa ara sobre aque

Tinguem-ho clar: la dreta està acostumada a manar. No té altre propòsit que aquest i, quan no mana, mossega. Es defineix la ideologia com agregacions a nivell axiològic entorn del bé comú. Què vol dir això tan estrany? Doncs que es parteix que, una determinada ideologia política, és la meva visió sobre quina és la millor manera d'ordenar la societat (el bé comú) que conflueix i s'identifica amb un grup amb una escala de valors similar al meu. Els partits, el final, són organitzacions que entenen que el conjunt de la societat s'ha de conduir d'una manera determinada i pel bé de la societat mateixa. Ara bé, quan es diu això, a vegades, sembla que no coneguem la dreta en general i la nostra dreta en particular. És habitual fer acudits sobre la fragmentació de les esquerres i la unitat de la dreta. És un fet com una casa que, a l'hora de manar, la dreta s'entén de puta mare i les esquerres no. Les esquerres (moltes) es diuen: " si