Sobre la cultura parlamentària. Introducció
DESCARREGAR ARTICLE EN PDF
Les nostres històries, les continentals podríem dir, no acostumen a jugar amb aquests personatges. Nosaltres tenim cacics vitalicis que putegen el personal o, simplement, ciutadans anònims que tenen una mala baba descontrolada, es tornen poderosos i influents, igual o més violents que els altres és clar, i als que la llei haurà de parar els peus. Tenen més tonalitats i contradiccions morals, però no acostumen a tenir ambicions per fer carrera política o de servei. Els nostres càrrecs públics no els interessen, s’acostumen a fixar més en cossos de policia, l’exèrcit, o organitzar-se criminalment.
És graciós però els malvats anglosaxons, tot i ser dolentíssims, entenen que hi ha unes regles de joc democràtiques. Primer han de ser elegits i estimats pel poble i després ja podran entrar amb les seves armes làser o deixar anar un Godzilla gegant i destruir les ciutats. Un petit vici que els prové de la seva cultura presidencialista i fonamentada en la meritocràcia. Els nostres malvats ficticis, en canvi, no tenen cap interès en desenvolupar-se dins dels nostres sistemes parlamentaris (potser perquè nosaltres ja els tenim plens de corruptes). A la base d’aquesta curiositat mitològica hi ha dues cultures polítiques i democràtiques ben diferenciades i, en un moment en què l’aprofundiment i redefinició dels conceptes polítics és a l’ordre del dia, és interessant posar elements sobre la taula i eines per a la reflexió, fer ciència social i posar en qüestió la nostra cultura política, que massa sovint desconeixem o assumim amb versions esbiaixades.
En el primer article parlarem, superficialment, de la Democràcia, les Formes d’Estat i les principals formes de govern. En una segona entrega mirarem de parlar del nostre sistema, el parlamentarisme, i les principals idiosincràsies i contradiccions de la nostra cultura parlamentària. Finalment, en el tercer i darrer article, mirarem de trencar tòpics habituals del nostre coneixement polític, anar un xic més enllà i pensar què podríem millorar en el sistema parlamentari o si les propostes que se senten darrerament podrien ser, o no, útils en aquest sentit. La idea, el final, és entendre el nostre sistema polític i bastir-nos d’unes institucions que allunyin els malvats americans i els seus Godzilles, així com els continentals.
Hi ha un leitmotiv que es repeteix sovint a les fantasies narratives dels nord-americans i anglosaxons, aquelles plenes de retorçats malvats que volen dominar una ciutat i súper herois que els aturen, que no deixa de ser curiosa per ser tan pedagògica políticament. Clar que segurament no hi ha cap voluntat d’aprofundir en ciència política quan els seus autors inflats de còmics se’ls inventen. Acostumen a ser personatges molt digitals, o tot bondat o tot maldat. Com a molt ens en presenten alguns que del bé passen al mal o viceversa, i això és tot el matís de contradicció assumible. Ara bé, els dolents americans tenen una vocació pel servei públic sorprenent. Sempre volen atemptar democràticament el poder per, un cop dins el sistema i legitimats per la població lliure, dur a terme els seus plans malèfics. Acostumen a ser rics que es presenten a l’alcaldia, o donen suport econòmic a l’elecció d’un senador, se les empesquen perquè el fiscal del comptat sigui qui els interessa, o manipulen els mitjans de comunicació i l’opinió pública perquè els ciutadans tinguin en bona consideració un xèrif i no un altre. Professions manifestament avorrides que poc tenen a veure amb el que passarà després quan un atleta poderós vestit amb malles els comenci a repartir estopa.
Les nostres històries, les continentals podríem dir, no acostumen a jugar amb aquests personatges. Nosaltres tenim cacics vitalicis que putegen el personal o, simplement, ciutadans anònims que tenen una mala baba descontrolada, es tornen poderosos i influents, igual o més violents que els altres és clar, i als que la llei haurà de parar els peus. Tenen més tonalitats i contradiccions morals, però no acostumen a tenir ambicions per fer carrera política o de servei. Els nostres càrrecs públics no els interessen, s’acostumen a fixar més en cossos de policia, l’exèrcit, o organitzar-se criminalment.
És graciós però els malvats anglosaxons, tot i ser dolentíssims, entenen que hi ha unes regles de joc democràtiques. Primer han de ser elegits i estimats pel poble i després ja podran entrar amb les seves armes làser o deixar anar un Godzilla gegant i destruir les ciutats. Un petit vici que els prové de la seva cultura presidencialista i fonamentada en la meritocràcia. Els nostres malvats ficticis, en canvi, no tenen cap interès en desenvolupar-se dins dels nostres sistemes parlamentaris (potser perquè nosaltres ja els tenim plens de corruptes). A la base d’aquesta curiositat mitològica hi ha dues cultures polítiques i democràtiques ben diferenciades i, en un moment en què l’aprofundiment i redefinició dels conceptes polítics és a l’ordre del dia, és interessant posar elements sobre la taula i eines per a la reflexió, fer ciència social i posar en qüestió la nostra cultura política, que massa sovint desconeixem o assumim amb versions esbiaixades.
En el primer article parlarem, superficialment, de la Democràcia, les Formes d’Estat i les principals formes de govern. En una segona entrega mirarem de parlar del nostre sistema, el parlamentarisme, i les principals idiosincràsies i contradiccions de la nostra cultura parlamentària. Finalment, en el tercer i darrer article, mirarem de trencar tòpics habituals del nostre coneixement polític, anar un xic més enllà i pensar què podríem millorar en el sistema parlamentari o si les propostes que se senten darrerament podrien ser, o no, útils en aquest sentit. La idea, el final, és entendre el nostre sistema polític i bastir-nos d’unes institucions que allunyin els malvats americans i els seus Godzilles, així com els continentals.
Comentaris