Procediments o vies d’accés a l’autonomia establerts per la Constitució espanyola

Després de la mort de Franco l’any 1975, l’Estat espanyol es trobava en front de dos reptes de grans dimensions: la transició cap a una forma d’Estat democràtica i la solució de problemes històrics, com l’encaix de les diferents regions -i nacions- i el respecte a les seves idiosincràsies (Alcántara y Martínez, p.121). La falta de consens previ entre les idees més uniformalitzadores i les més descentralitzadores va comportar que els primers acords de la transició agafessin un rumb més proper a la indefinició, fins el punt que la qüestió territorial i de divisió vertical del poder assolí un caràcter obert i contradictori com a resultat d’aquesta manca de consens entre dues concepcions contraposades. No cal més que observar el redactat absurd (pleonàstic i oximoriós) de l’article 2 CE quan diu que “la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran”. Indissoluble però en dissolució.

Així, la solució va ser que la constitució no definís clarament la forma territorial de l’Estat però establís unes regles generals, uns procediments, mitjançant els quals, de manera voluntària, les regions d’Espanya i les diferents “nacionalitats” històriques poguessin adquirir l’autonomia política dins d’un model més descentralitzat de l’Estat. El mateix terme "nacionalitat" -un eufemisme- naixia precisament d’aquesta indeterminació, per tal de salvar la unicitat de la nació espanyola (Alcántara y Martínez, p.122). Un exercici d’enginyeria lèxica pel que s'atorgava la qualitat de "nacionalitat" a allò que suposadament no és una "nació", com qui parlés de la "vermellor" d’allò que no és "vermell".

La Constitució no dóna una forma territorial concreta a l’Estat, de manera que, del mateix text, en podria sorgir un Estat unitari o un Estat descentralitzat, depenent de la voluntat de la població de les diferents províncies, i deixa la porta oberta a diferents solucions per a cada territori amb el que es coneix com el Principi dispositiu.

Així, les regions que durant el període de la Segona República havien tramitat un Estatut d’Autonomia podien adquirir ràpidament, de nou, l’autonomia política dins l’Estat i es deixava la porta oberta a que la resta de regions també seguissin aquests passos. L’article 143 CE defineix els requisits per a adquirir l'Autonomia però són requisits molt poc estrictes. A la pràctica, s’ha seguit processos diferents per a Comunitats autònomes diferents, s’ha accedit a l'autonomia a ritmes diferents i, sobretot, s’ha reservat sempre la possibilitat d’atorgar o manllevar diferents competències de l’Estat cap a les Autonomies o a l’inversa. En resum, a l’actualitat la forma territorial segueix essent un assumpte indefinit, amb mancances i en procés de revisió.

Com a context inicial, es preveu que puguin adquirir l’Autonomia aquelles províncies limítrofs, amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes; una sola província amb entitat regional històrica (tot i que excepcionalment també se n’ha acceptat sense aquesta particularitat o, fins i tot, sense ser a priori una província), o bé territoris insulars (article 143.1 CE). A tals efectes, la Constitució preveu dues vies d’accés a l’autonomia. En primer lloc, un procediment general, conegut com la “via lenta”, més senzill en la transferència de competències però amb uns tempos més prolongats, regulat per l’article 143.2 CE. En segon lloc, un procediment més complicat però més accelerat, el procediment especial o la “via ràpida”, per a satisfer els anhels d’aquelles comunitats socials que realment reclamaven un Estatut d’Autonomia en el debat constitucional, regulat a l’article 151 CE.

El procediment de la "via lenta" preveu un nivell de competències inicial més baix que, posteriorment, pot ser ampliable dins els límits competencials previstos per la mateixa Constitució en l’article 149.1 CE (matèries de competència exclusiva de l’Estat). Amb excepció de les regions que veurem després, dotze de les disset comunitats autònomes van iniciar el seu camí cap a l’Autonomia seguint aquest procediment ordinari (Aragó, Astúries, Cantabria, Castella i Lleó, Castella la Manxa, Extremadura, les Illes Balears, les Illes Canàries, La Rioja, Madrid, Múrcia, València). Sense entrar en el fons de les motivacions polítiques i el context en què es produiria, les Corts, que tenen potestat per transferir competències sense fer una revisió dels Estatuts d’Autonomia, tal com es preveu en l’article 144 CE, van dur a terme aquestes transferències i, el 1983, la Comunitat Valenciana i les Illes Canàries, abans de finalitzar el procediment de la "via lenta", van assolir el nivell competencial de les autonomies de la "via ràpida", de mà del legislador central. Així mateix, el 1992, passada més d'una dècada de la primera configuració autonòmica, també les deu comunitats restants van acabar el procés d'ampliació competencial mitjançant la Llei Orgànica 9/1992. I, encara, el 1995 Ceuta i Melilla van adquirir la forma de ciutat autònoma. Aquesta uniformalització de la descentralització va ser coneguda com el "café para todos" (fent al·lusió a la qualitat dels cafès que acostuma a rebre una taula nombrosa que sol·licita massa varietat als cambrers atrafegats).

El procediment de la "via ràpida", preveu en canvi que la Comunitat que adquireix l'Autonomia accedeixi directament al màxim nivell competencial previst, sempre amb el límit de les competències reservades a l’Estat per l’article 149.1 CE. Així, enlloc de tramitar-se l'Estatut d'Autonomia a les Corts de manera ordinària, els Diputats i Senadors de les Províncies interessades proposen un Estatut d'Autonomia que la Comissió Constituciónal del Congrés ha d'aprovar i, finalment, sotmetre a referèndum entre el cos electoral de les províncies afectades pel projecte. Catalunya, Galícia, Euskadi i Navarra van optar per aquesta via, a la que de seguida va afegir-se Andalusia de manera conflictiva i amb certes irregularitats (a destacar que una de les províncies, Almeria, no va arribar a refrendar l'Estatut, cosa que a priori era un requisit indispensable, i es va haver d'incloure a la Comunitat autònoma amb calçador). El resultat és l'obtenció de la màxima autonomia prevista pel text constitucional d'un sol cop i segons l'Estatut proposat per les mateixes províncies.

L’Estat de les autonomies ha passat per diferents fases des de les primeres reivindicacions de les "nacions" que l'integren fins la constatació, a dia d’avui, per part de la majoria de forces polítiques, que cal fer un pas enrere i desengreixar l’aparell autonòmic. El que popularment es coneix com a “café para todos” que va caracteritzar les primeres legislatures constitucionals sembla haver entrat en un punt de no retorn, si més no pel que fa la seva discussió. Actualment, algunes Comunitats autònomes cedirien de bon grat una gran part de les seves competències, que els són carregoses i que, en molts casos, ni tan sols es molesten a regular, més enllà de la transposició autonòmica de les normatives estatals o la de les Comunitats autònomes veïnes. Altres, en canvi, encara voldrien anar més enllà i assolir una forma d'Estat federal o, directament, sortir de l'organització estatal actual (com veurem en el proper article). En qualsevol cas, allò que va iniciar-se com una indefinició i va continuar amb progressives distincions i unificacions, segueix indefinit i amb perspectives de dissolució, malgrat el vehement intent de l'article 2 CE d'evitar l'inevitable.

----------------------------

- ALCÁNTARA, M. i MARTÍNEZ, A. Política y gobierno en España. Ed: Tirant lo Blanch. Col.: Ciencia Política. València: 2001.

- Constitució Espanyola (CE), de 1978.