paüm'n

En els darrers anys, el desenvolupament de la intel·ligència artificial ha reobert una de les preguntes més antigues de la filosofia: què és la consciència i en què es diferencia dels processos que la fan possible? La comparació entre el funcionament d’un sistema d’IA i el cervell humà resulta especialment suggeridora, perquè posa de manifest similituds estructurals, però també diferències profundes. Des d’un punt de vista funcional, tant els humans com els sistemes d’IA processen informació. El cervell opera mitjançant impulsos neuronals i processos químics; la IA, mitjançant algoritmes i càlculs sobre dades. En ambdós casos, el resultat és la generació de respostes adaptades a un context. Això ha portat a plantejar que la consciència podria ser un fenomen emergent d’aquest tipus de processament, una mena d’efecte col·lateral d’un sistema prou complex. Tanmateix, aquí apareix el que sovint s’anomena el “problema difícil de la consciència”: encara que puguem descriure amb precisió com ...

En l’organització dels ajuntaments, la figura de l’alcalde concentra un conjunt rellevant de competències executives. No obstant això, la complexitat creixent de la gestió pública ha portat a incorporar figures directives professionals —com els gerents— que plantegen una qüestió jurídica recurrent: pot l’alcaldia delegar competències en un càrrec no electe perquè dicti resolucions? La resposta és afirmativa, però amb matisos importants. 1. La regla general: delegació en òrgans polítics La normativa bàsica de règim local, especialment la Llei 7/1985, Reguladora de les Bases del Règim Local, preveu expressament que l’alcalde pot delegar atribucions en tinents d’alcalde, membres de la Junta de Govern Local i regidors (art. 21.3). Això reflecteix una concepció clàssica de la delegació vinculada a càrrecs polítics electes. Per tant, la delegació en personal no electe no és la via ordinària prevista per aquesta norma. 2. El paper del personal directiu Tanmateix, l’evolució de l’administració...

En aquest treball es dóna un context al fenomen de l’aplicació de l’article 155 CE a Catalunya l’octubre de 2017, de manera que prengui un sentit històric. Es relaciona el cas amb la història constitucional espanyola, s’analitza els límits i l’abast del contingut d’aquesta norma i se’n posa les bases per a un judici de constitucionalitat --> Aplicació article 155 CE a Catalunya.pdf

La nova Llei de Contractes del sector públic [1] (en endavant, LCSP) introdueix la tipificació dels contractes de concessió d’obres (article 14 LCSP) i de concessió de serveis (article 15 LCSP), de manera que aquests passen a complementar l’elenc de contractes típics tradicional: obres, serveis i subministraments (i mixtos). La «concessió», en contraposició al «contracte públic», ha estat objecte de controvèrsies al llarg del desenvolupament de la normativa contractual al sí de la unió europea i en transposició als estats membres. N’és un fidel testimoni el quart apartat del treball de Huergo Lora (Huergo Lora, 2017) .

Les entitats del sector públic que no tenen consideració de poders adjudicadors són una categoria contemplada per la LCSP[1], que en desenvolupa breument un règim jurídic diferenciat (articles 321 i 322 LCSP) i que es conforma en negatiu al llarg del l’enrevessat article tercer. Empra un sistema de llista inicial per identificar el conjunt del sector públic (article 3.1 LCSP) en què, en funció de descripcions posteriors, anirà diferenciant àmbits subjectius més reduïts que conformaran un sistema de nines russes. Primer se’n diferencia l’Administració pública (article 3.2 LCSP) i després el conjunt de Poders adjudicadors (article 3.3 LCSP), que inclouen l’esmentada Administració pública. D’aquesta manera, el Sector públic quedaria dissenyat com una esfera d’àmbit subjectiu que inclouria una esfera menor, la dels Poders adjudicadors, dins la qual finalment trobaríem l’Administració pública. I així, en negatiu, el concepte d’entitats del sector públic vindria format per tots aquells subj...

La delimitació subjectiva dels ens que han d’actuar sotmesos a la normativa de contractació pública, els “Organismes de dret públic”, ha estat una preocupació constant dels reguladors europeus. El repte era salvar l’esperit i l’efectivitat de les directrius establertes per la Unió Europea un cop feta la transposició als diferents sistemes normatius dels Estats membres, en què aquests organismes poden tenir estatus jurídics diferents, de manera que no hi hagués dubte de quines persones jurídiques queden obligades per les normes de dret europeu en matèria de contractació pública.

El Tribunal Constitucional ha avalat l'aplicació de l'article 155 CE que es va dur a terme a Catalunya l'octubre de 2017 (STC 89/2019 i STC 90/2019). Tot i que, tristament, era fàcil imaginar-se que la seva Sentència tindria aquest sentit, les implicacions dins l'ordre constitucional espanyol són d'abast similar a les de 2010 amb la Sentència de l'Estatut. El TC ens torna a dir als catalans que el nostre autogovern és una ficció jurídica i, per tant, que el Regne d'Espanya renúncia de nou a ser el nostre Estat.

  Odio gli indifferenti. Credo che vivere voglia dire essere partigiani. Chi vive veramente non può non essere cittadino e partigiano. L’indifferenza è abulia, è parassitismo, è vigliaccheria, non è vita. Perciò odio gli indifferenti [1] Antonio Gramsci (1917) Avís per a navegants –i que aquesta introducció serveixi per fixar un punt de vista-. Els estudiants de Dret no podem girar l’esquena a la realitat política i fer com l’estruç que amaga el cap per posar-se a recer dels perills. No seria propi de la pràctica acadèmica i tampoc és el que se n’espera de nosaltres, sigui quin sigui el nostre destí, com a futurs humils operadors jurídics. Potser el pitjor dels errors als que podem fer front és pensar que, com a juristes, mai se’ns podrà fer un retret moral, perquè la nostra mirada a l’organització social és asèptica, quirúrgica, científica o, com s’acostuma a dir, tècnica. Res més allunyat de la realitat. El Dret és una ciència, sí, però no és un llibre d’instruccions qu...