Pau Mogas López-Nieto

L'independentisme sempre serà considerat violent, ens hi posem com ens hi posem, mentre no s'assumeixi el seu contingut democràtic i legítim. El moviment independentista s'ha caracteritzat per ser tossudament pacífic, insistentment no violent i exageradament teatral. Una aposta clara per la cultura de la pau com a força principal d'una ideologia política. Tot i així, des de sempre, els seus principals detractors n'han destacat un racisme, xenofòbia o supremacisme implícits, l'han atacat sota crits de "nazis" ("nazionalistas", "lazis", etc.) i l'han considerat una amenaça per a la convivència o la solidaritat. L'unionisme, en tot el seu eix d'esquerra a dreta, pretén atorgar unes característiques a l'independentisme totalment allunyades del seu nucli ideològic. I això no és nou i la raó és ben senzilla: el nacionalisme espanyol, mentre no es reconeix a si mateix, considera al que anomena el "nacionalisme p

"Bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho" José Manuel Maza, exfiscal general de l'Estat. 2 de novembre de 2017. Foto: Javier Soriano / AFP  El nacionalisme espanyol comparteix els defectes de tots els altres, sense excepció, però en té de propis especialment alarmants. D'una banda, l'absoluta manca d'autoreconeixement. De l'altra, una perversió en la identificació entre el seu Estat i el bé comú, acompanyada de la creença que el "bé comú" -el seu Estat- existeix amb una subjectivitat i una voluntat pròpies, autònomes i diferenciades de l'autèntic "bé comú", la raó de ser de tot Estat i les seves institucions.

Un dels llegats principals de la revolució industrial, capitalista i de consum és la vida urbana i a ritme d'un metrònom: "tac, tac, tac, tac, tac, tac".