Nacionalisme espanyol, lapsus linguae.
"Bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho"
José Manuel Maza, exfiscal general de l'Estat. 2 de novembre de 2017. Foto: Javier Soriano / AFP
El nacionalisme espanyol comparteix els defectes de tots els altres, sense excepció, però en té de propis especialment alarmants. D'una banda, l'absoluta manca d'autoreconeixement. De l'altra, una perversió en la identificació entre el seu Estat i el bé comú, acompanyada de la creença que el "bé comú" -el seu Estat- existeix amb una subjectivitat i una voluntat pròpies, autònomes i diferenciades de l'autèntic "bé comú", la raó de ser de tot Estat i les seves institucions.
El nacionalisme espanyol no es reconeix a si mateix. Mentre identifica i assenyala la constitució de nacionalismes "perifèrics" dins l'Estat (encara que sigui per negar-los), no reconeix la construcció paral·lela i coetània d'una nació espanyola i un nacionalisme central que es posa en relació d'oposició desigual amb els altres. El nacionalisme espanyol no es reconeix davant del mirall, considera la seva existència com un connatural al fet de tenir Estat -o a l'existència en general-. Així, l'aspectre ideològic espanyol, d'esquerra a dreta, es permet qualificar qualsevol altre nacionalisme d'excloent, supremacista, o retrògrad, contrari als valors europeistes o internacionalistes o contrari al progrés dels valors universals. Una manera de pensar i parlar des del privilegi de l'èter, del no-lloc, de qui no es considera part en aquest joc de subjectivitats i identitats. Sobre aquesta qüestió, l'explicació més sintètica, atractiva i contundent la dóna Ramón Grosfoguel quan explica que "el españolismo adolece [sic] de autoreflexividad".
L'Estat, amb el conjunt de les seves institucions, no és un fi en sí mateix que transcendeix el bé comú. Al contrari, el bé comú -si es pot concretar en res- no és altra cosa que la realització formal i material dels drets universals. Assolir-ne el seu desenvolupament i protecció ha de ser la finalitat de l'Estat, la seva raison d'être. El nacionalisme espanyol, en tant que no es reconeix ni com a identitat ni com a ideologia, s'identifica amb el seu Estat, Espanya, i el confon amb el bé general. I aquesta noció imperialista i enaltidora del valor de l'Estat ve de lluny, ha quedat fixada a l'articulat constitucional espanyol -l'article 2 n'és una mostra- i s'ha filtrat a les seves institucions d'una forma perversa. No en va, els alts funcionaris espanyols o els seus polítics tenen sovint lapsus lingüístics dignes d'estudi psicoanalític, en què atorguen subjectivitat, honor, memòria o altres formes antropològiques a les institucions de l'Estat.
El Rei, recentment, en l'acte d'entrega de despatxos de l'Escola judicial de Barcelona, conscient que actualment s'està posant en crisi la forma d'aquest Estat -impossible que s'adeqüi, per exemple, a la societat catalana-, es dirigia als nous jutges dient-los que "vuestros compañeros están respondiendo con la necesaria firmeza a los desafíos que se nos están presentando en unos momentos especialmente convulsos y complicados". Això només és concebible si es considera que les tasques dels jutges van més enllà de les pròpies i, com si fossin metges, haguessin de vetllar per la salut de l'Estat: "curar-lo en moments d'especial epidèmia". La valoració de "momentos especialmente convulsos y complicados" només seria aplicable al cas que els jutges no poguessin dur a terme objectivament i material les seves tasques, però el Rei no es referia a la malaltia del poder judicial sinó a la de la seva corona. A mí, mis vasallos!, els estava dient.
Un dels meus "preferits", però, és el lapsus de l'exfiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, quan un mes després de l'1O demana presó per varis líders polítics sobiranistes catalans i afirma que "bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho". Es demencial confondre's a un mateix amb una institució, confondre les funcions de les institucions amb les de l'Estat, o pensar que l'Estat pot tenir paciència. És evident que era una elusió metafòrica, però no amaga aquesta noció que la societat catalana, en la recerca del seu bé comú -que en cap cas té per què ser contradictòria amb la recerca del bé comú de qualsevol altra societat (ni tan sols de LA societat, universalment)-, està obrint una ferida a l'Estat espanyol des de fa anys, i que la solució no passarà en cap cas per l'adequació d'una forma d'Estat a la societat catalana, sinó per l'adequació de la societat catalana a l'Estat espanyol, "que està patint, que està resistint, que se li acaba la paciència, que reaccionarà violentament".
El nacionalisme espanyol, amb els seus defectes congènits i, principalment, per la seva manca absoluta d'autopercepció -que l'impedeix veure's i veure-hi- és en definitiva el major problema per al desenvolupament de l'Estat, que s'ha de poder adaptar a l'autèntic bé comú, encara que això passi per esquinçar, modificar, enderrocar o intervenir. S'ha de poder construir institucions que realment protegeixin i desenvolupin els drets individuals i col·lectius dels seus ciutadans, en la forma que aquests desitgin, democràticament, sense que això sigui traumàtic per l'Estat.
"Seguir hablando como si ustedes no tuvieran identidad nacional y estuvieran más allá del nacionalismo, no hace más que continuar reproduciendo y encubriendo la dominación colonial del españolismo" (Ramon Grosfoguel).
El Rei, recentment, en l'acte d'entrega de despatxos de l'Escola judicial de Barcelona, conscient que actualment s'està posant en crisi la forma d'aquest Estat -impossible que s'adeqüi, per exemple, a la societat catalana-, es dirigia als nous jutges dient-los que "vuestros compañeros están respondiendo con la necesaria firmeza a los desafíos que se nos están presentando en unos momentos especialmente convulsos y complicados". Això només és concebible si es considera que les tasques dels jutges van més enllà de les pròpies i, com si fossin metges, haguessin de vetllar per la salut de l'Estat: "curar-lo en moments d'especial epidèmia". La valoració de "momentos especialmente convulsos y complicados" només seria aplicable al cas que els jutges no poguessin dur a terme objectivament i material les seves tasques, però el Rei no es referia a la malaltia del poder judicial sinó a la de la seva corona. A mí, mis vasallos!, els estava dient.
Un dels meus "preferits", però, és el lapsus de l'exfiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, quan un mes després de l'1O demana presó per varis líders polítics sobiranistes catalans i afirma que "bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho". Es demencial confondre's a un mateix amb una institució, confondre les funcions de les institucions amb les de l'Estat, o pensar que l'Estat pot tenir paciència. És evident que era una elusió metafòrica, però no amaga aquesta noció que la societat catalana, en la recerca del seu bé comú -que en cap cas té per què ser contradictòria amb la recerca del bé comú de qualsevol altra societat (ni tan sols de LA societat, universalment)-, està obrint una ferida a l'Estat espanyol des de fa anys, i que la solució no passarà en cap cas per l'adequació d'una forma d'Estat a la societat catalana, sinó per l'adequació de la societat catalana a l'Estat espanyol, "que està patint, que està resistint, que se li acaba la paciència, que reaccionarà violentament".
El nacionalisme espanyol, amb els seus defectes congènits i, principalment, per la seva manca absoluta d'autopercepció -que l'impedeix veure's i veure-hi- és en definitiva el major problema per al desenvolupament de l'Estat, que s'ha de poder adaptar a l'autèntic bé comú, encara que això passi per esquinçar, modificar, enderrocar o intervenir. S'ha de poder construir institucions que realment protegeixin i desenvolupin els drets individuals i col·lectius dels seus ciutadans, en la forma que aquests desitgin, democràticament, sense que això sigui traumàtic per l'Estat.
Comentaris