Pau Mogas López-Nieto

Borges, en un conte molt breu titulat “Funes el memorioso”, presenta un personatge anomenat així, Irineo Funes. Irineo és un jove que, degut a un desafortunat accident, compta amb una facultat particular molt curiosa: una memòria absoluta. Té la capacitat de recordar-ho absolutament tot, la capacitat de retenir tots i cadascun dels fenòmens que es produeixen al seu voltant. A més, la vivesa del seu record avarca de manera completa tots els seus cinc sentits, així que reté plena i absolutament tot el que pot experimentar la seva sensibilitat. El que per a qualsevol de nosaltres seria, per exemple, simplement veure passar un gos, en ell es converteix en una experiència totalment única a la que pot associar modes molt concrets de la seva sensibilitat. Si una hora més tard tornés a veure passar el mateix gos, ell es sorprendria que jo l’anomenés així, “el mateix gos”, quan ell podria associar una gran quantitat d’afeccions diferents en els seus sentits que convertirien aquella bèstia en un

El treball amb infants i joves és el més gratificant i, a la vegada, exhaustiu. És la meva manera de militar (encara que no sóc molt fan del mot), o amb la que sempre m'hi he sentit més còmode. A l'Esplai s'aprofita una llacuna emocional , com jo sempre l'he descrit, que et permet educar des d'una perspectiva privilegiada, que és la de la reciprocitat indefinida : els infants se saben FILLS dels seus pares, se saben GERMANS dels seus germans, se saben ALUMNES dels seus mestres; però NO TENEN NI IDEA de QUÈ SÓN dels seus monitors i educadors. És en aquest buit, aquesta llacuna, que els infants i joves es troben, finalment, extrets de les etiquetes habituals, dels gestos i les respostes automatitzades i predeterminades davant dels estímuls de sempre, en contacte amb la seva pròpia personalitat. Són mal·leables, són esponges, creixen i creixen amb cada activitat, amb cada sortida, amb cada experiència. És on realment pots veure un infant convertint-se en una persona

Potser som éssers massa dèbils que ens hem quedat sense eines per realitzar una cosa massa gran i profunda per nosaltres: l’amor. A l’era de la tècnica ens hem quedat sense tècnica per estimar. Curiós… Sembla mentida...

D’alguna manera, he anat perdent mica en mica la confiança en l’amor. No, en l’amor no. He anat perdent la confiança en el que la nostra cultura ha anomenat sempre “una relació estable”. De fet, miro al meu voltant i no veig més que inestabilitats. Pot ser que de tanta llibertat que hem volgut per relacionar-nos (renovant la moralitat, utilitzant noves tecnologies,...) hagi arribat un punt en el que no sabem relacionar-nos realment. O potser al revés, potser aquestes noves relacions cap a les que tendim seran molt més bones per a tothom. No ho sé. De totes maneres, busco pistes que m’ajudin a entendre on es troba realment l’amor que som capaços de projectar-nos entre nosaltres, els humans, però no sé per on començar. He pogut distingir una afinitat que pot arribar a donar-se i que pot servir com a pista per arribar a trobar aquest amor perdut. He pogut observar aquest amor profund, encara que no directament sinó en un reflex que projecta en un altre sentiment molt humà; la por. Gai