De l'amor consum

D’alguna manera, he anat perdent mica en mica la confiança en l’amor. No, en l’amor no. He anat perdent la confiança en el que la nostra cultura ha anomenat sempre “una relació estable”. De fet, miro al meu voltant i no veig més que inestabilitats. Pot ser que de tanta llibertat que hem volgut per relacionar-nos (renovant la moralitat, utilitzant noves tecnologies,...) hagi arribat un punt en el que no sabem relacionar-nos realment. O potser al revés, potser aquestes noves relacions cap a les que tendim seran molt més bones per a tothom. No ho sé.

De totes maneres, busco pistes que m’ajudin a entendre on es troba realment l’amor que som capaços de projectar-nos entre nosaltres, els humans, però no sé per on començar. He pogut distingir una afinitat que pot arribar a donar-se i que pot servir com a pista per arribar a trobar aquest amor perdut. He pogut observar aquest amor profund, encara que no directament sinó en un reflex que projecta en un altre sentiment molt humà; la por. Gairebé és més fàcil trobar aquest amor en les persones que tenen por d’estar juntes que en les que realment ho estan. M’explicaré, hi ha vegades que mires una persona als ulls i te n’adones que mai a la vida no la fallaries per res en el món. Te n’adones que mai podries arribar a fer res que et posés en una mala situació amb ella. Te n’adones que, malgrat tot, sempre estaràs bé al seu costat. I curiosament, després de tanta modernitat aplicada a les relacions personals, quan apareixen sentiments d’aquest estil és la mateixa societat que ens pressiona perquè no els puguem realitzar i és aleshores quan sentim por. La por que alguna cosa externa pugui ni tan sols rascar la superfície de la puresa d’aquest suposat amor. Aleshores el pànic ens allunya. És a dir, que després de reinventar els mecanismes (morals i tecnològics) per tal de poder-nos apropar a més gent cada vegada i en el menor temps possible, ens trobem superats per una oferta que se’ns imposa i ja no ens permet gaudir realment de la gent que estimem.

I m’agrada fer aquest símil amb la oferta perquè m’obsessiona la idea que ha arribat un punt en el que els humans també ens consumim, ens valoritzem, estem sotmesos a les lleis de mercat (com a persones) i prenem l’actitud de consumidors i consumibles. Cosa que després ens confon una mica ja que quan finalment tenim ganes de relacionar-nos amb les persones que, d’alguna manera, volem consumir, aleshores ja no sabem com fer-ho. No sabem com consumir-nos. Tenim el mateix sentiment, la mateixa ansietat, el mateix desig de consum que tens quan (de cop) tens la “necessitat” de comprar-te alguna cosa; amb la diferència que aleshores no hi ha res a comprar, no es realitza l’acte de compra i, ni molt menys, tenim cap mena d’idea de com realitzar l’acte del consum. Ja pots abraçar tant fort com vulguis que mai podràs consumir una persona de la mateixa manera que menges un berenar envasat. És una mica frustrant però aleshores es posa de manifest la buidor intrínseca a les nostres relacions que, mancades d’un contingut clar, viuen més de la sensació continuada de la necessitat de consumir quelcom que de l’acte de consum en si mateix. Com que no puc arribar a satisfer aquesta ansietat, aquesta cosa que em pressiona el pit, estant amb una persona, he de viure de la necessitat constant de voler estar amb altres persones. Una mena d’idealització que confonem amb el que, potser en un altra moment, era el que s’anomenava amor. En qualsevol cas, ja no se’n pot dir així en el nostre temps.