Pau Mogas López-Nieto

A les dotze del migdia d’una jornada habitual d’abril, en Josep deixa l’arada i es disposa a rosegar un crostó de pa acompanyat, per primer cop a la seva vida, d’un embotit que la mestressa li ha regalat. Una manera com una altra d’agrair-li que, després de tants anys servint, en Josep no hagi gosat mai fer res que no se li hagués demanat abans. Fins al punt que davant l’amor de la seva vida no va gosar comprometre’s per no faltar ni un dia a la feina. En Josep era un esclau del surrealisme.

Anar al Club era sinònim d’haver de passar una estona pel vestuari masculí; i entrar al vestuari masculí sempre era una cosa, si més no, curiosa. Vaig baixar les escales i em vaig endinsar en un petit vestíbul on em vaig creuar amb unes noies joves que tornaven de fer unes piscines. Parlaven, reien, gairebé cridaven i semblava que il·luminessin una mica l’espai. De seguida van encaminar-se cap a la porta on, amb un dibuix de disseny, s’enunciava el vestuari femení. Ja m’hagués agradat però jo no podia seguir aquella processó perquè aquell dibuix m’ho impedia, no era el meu estable, de manera que vaig haver de deixar de mirar aquella llum i dirigir-me a la foscor de la caverna dels mascles. Només avançar i fer els primers passos, vaig començar a sentir veus masculines acompanyades d’una ferum d’humitat i penis. El vestuari masculí és tota una experiència per als cinc sentits. A part de les olors, també li és característic una mena de silenci sorollós incòmode. Hi ha sorolls, sí,

L’Arnau és un nen de 6 anys amb el que comparteixo veïnat. Porta de corcoll el jardiner de la comunitat perquè el seu joc preferit és passar hores investigant els inescrutables camins de la geologia, tot creant i destruint, fent ús dels elements que la naturalesa li proporciona. Fa camins a la sorra, crea rius i preses amb aigua, aixeca muntanyes i forada valls. S’està construint un petit paradís de somnis de 4 metres quadrats, alguna cosa així com “ArnauLand”. Però a “ArnauLand” hi viuen centenars d’animalons que van bojos suportant les inclemències del terreny i no queden exempts dels jocs del seu creador. I és que l’Arnau, que està fent un curs accelerat d’etologia animal, no té compassió de les seves víctimes, que fa anar de corcoll pel bé de la seva ciència particular. La terra no ens depara un destí més digne quan ens colpeja amb catàstrofes naturals. Som formiguetes a “ArnauLand”. Haití ha rebut un cop molt fort per part de la naturalesa, però davant una catàstrofe de tals magn