Pau Mogas López-Nieto

Al món vivim més de set mil milions de persones. Això és una burrada de gent. Però és que, si ho pensem, al món hi ha viscut milers de vegades aquests milers de milions de persones i, en poc més de cent anys, al món hi haurà uns deu mil milions de persones que encara no han nascut i cap de nosaltres no hi serem. Són xifres esgarrifoses, intractables, s’escapen del cap quan t’assalten com a idea. I en aquest obrir i tancar d’ulls, com a generació, tenim la responsabilitat de reproduir íntegrament la societat, introduint les petites modificacions que el nostre temps ens permeti, per tal que no deixem l’absoluta barbàrie com a herència. Això té alguna cosa de sublim, d’aquella sensació que deixa sense alè perquè provoca un èxtasi que escapa les possibilitats del pensament. I en front la petitesa que fa sentir aquest estupor, la ridiculesa que trasllada en l’existència de cadascú de nosaltres, no ens queda més que fer-nos forts, fer-nos grans i elevar la nostra dignitat a nivells suportab

A jutjar de les paraules que li vam poder sentir ahir a Pablo Iglesias a Badalona , els partidaris d’un procés constituent a Catalunya tenim mala peça al teler. Podemos té un objectiu molt clar i totalment legítim: governar Espanya els propers anys i, per fer-ho, ha d’ocupar l’espai electoral que, potser sense acabar-nos-ho de pensar ni de matisar els termes, hem batejat amb el nom de “Si se puede”. ¿Què és el “Si se puede”? ¿És gaire diferent del “Si que es pot”? Iglesias té clar que a Catalunya el procés i el fet nacional és una qüestió clau i, per ell, la qüestió és doncs precisament desplaçar la qüestió, fer-la sortir disparada impulsant-la d’una força centrífuga que jo anomeno la “ homonormativitat ” que es brinda des de la racionalitat castellana. ¿Què és això de l’ homonormativitat ? Doncs una llicència que em prenc fent una comparació amb l’heteronormativitat o, per extensió, el masclisme que es construeix a partir dels micromasclismes. L’article no versa ara sobre aque

Tinguem-ho clar: la dreta està acostumada a manar. No té altre propòsit que aquest i, quan no mana, mossega. Es defineix la ideologia com agregacions a nivell axiològic entorn del bé comú. Què vol dir això tan estrany? Doncs que es parteix que, una determinada ideologia política, és la meva visió sobre quina és la millor manera d'ordenar la societat (el bé comú) que conflueix i s'identifica amb un grup amb una escala de valors similar al meu. Els partits, el final, són organitzacions que entenen que el conjunt de la societat s'ha de conduir d'una manera determinada i pel bé de la societat mateixa. Ara bé, quan es diu això, a vegades, sembla que no coneguem la dreta en general i la nostra dreta en particular. És habitual fer acudits sobre la fragmentació de les esquerres i la unitat de la dreta. És un fet com una casa que, a l'hora de manar, la dreta s'entén de puta mare i les esquerres no. Les esquerres (moltes) es diuen: " si

Òbviament aquest text no versa sobre maneres o especificitats a l'hora de "tocar-se el pito ", sinó de la magnífica xiulada que va poder sentir-se a la Final de Copa del 30 de maig passat. Encara que, segurament, no estan tan allunyades una cosa de l'altra. Hi ha molt de "tocar-se el pito " en l'acció col·lectiva de tocar el xiulet i infinites connotacions en això de bufar el que sigui. Toquem el pito perquè ens la bufa, me la bufa el que sento i em toco el pito .  Van xiular l’himne d’Espanya. Sí. I què? Les aficions catalana i basca van reaccionar de la manera que els va semblar i ho van manifestar, no ho oblidem perquè és un matís importantíssim, de manera totalment pacífica. Van aprofitar per fer una manifestació, amb plena llibertat d’expressió, en el context més visible que tenien a la seva disposició. Perquè, no ens enganyem, manifestar-se al menjador de casa teva no és la manera més adequada de traslladar cap reivindicació a