Als que han de venir

Al món vivim més de set mil milions de persones. Això és una burrada de gent. Però és que, si ho pensem, al món hi ha viscut milers de vegades aquests milers de milions de persones i, en poc més de cent anys, al món hi haurà uns deu mil milions de persones que encara no han nascut i cap de nosaltres no hi serem. Són xifres esgarrifoses, intractables, s’escapen del cap quan t’assalten com a idea. I en aquest obrir i tancar d’ulls, com a generació, tenim la responsabilitat de reproduir íntegrament la societat, introduint les petites modificacions que el nostre temps ens permeti, per tal que no deixem l’absoluta barbàrie com a herència. Això té alguna cosa de sublim, d’aquella sensació que deixa sense alè perquè provoca un èxtasi que escapa les possibilitats del pensament. I en front la petitesa que fa sentir aquest estupor, la ridiculesa que trasllada en l’existència de cadascú de nosaltres, no ens queda més que fer-nos forts, fer-nos grans i elevar la nostra dignitat a nivells suportables. No veig cap altra manera d’aconseguir superar aquesta sensació de vacuïtat que no sigui l’absoluta empatia i solidaritat amb tots i cada un dels éssers que em són iguals. Només puc trobar valor en la meva existència si, al mateix temps, sóc capaç de reconèixer-lo en l’altre, perquè la universalització d’aquesta actitud em converteix en una cosa valorada, al seu torn, per milers de milions de persones. Altra manera, no seria més que un cuc, una larva, un protoésser, pura mediocritat sense cap reconeixement, un JO aïllat, un insecte que avança i... (xaff! algú m’ha trepitjat).

Empatia i un sentir vers la vida humana. Tota vida humana. Arreu i sempre. I sense una sola excepció. És per això que aquestes paraules no van dirigides a ningú que senti aquest imperatiu categòric, no van dirigides a ningú que pugui tan sols concebre que dos éssers humans no mereixin exactament la mateixa dignitat. Tampoc van dirigides als racistes o als intolerants manifestos i orgullosos. Sols em dirigeixo a aquells, una multitud, més dels que pensem, que en converses o pensaments solipsistes professen allò de “jo no sóc racista PERÒ...” o “jo no sóc xenòfob PERÒ...”. Cada cop que sento un d’aquests “PERÒ”, els segons abans que la sentència segueixi, em tremolen les cames i se’m disparen les pulsacions: “a veure la santa burrada que apareixerà darrera d’aquest PERÒ completant l’oxímoron en una sentència que em farà picar-me el front amb força amb el palmell de la mà. Maleït sia aquest PERÒ que sembla que els disculpi de la barbàrie.

Doncs a tu, professor del PERÒ, vull parlar-te de l’estranger, de l’altre, del diferent, del que no és com tu. Vull fer-te entendre que mentre tu passeges tranquil•lament pels carrers de la teva vila; que entens tots els codis (escrits, verbals, gestuals); que reps l’acceptació immediata a cada lloc on vas, cada passa que fas, amb cada persona que et trobes; que vius sota el paraigües de la normalitat; els altres han d’abandonar-ho tot, allunyar-se de la seva vida, deixar enrere tota la seva normalitat i fer un viatge valent, que recomença cada cop que sembla que arriba a la seva fi. L’estranger, l’altre, el diferent, no ha vingut a robar-te. No s’apodera de res teu. No és aquí per atacar-te. No fa una olor diferent de la que fas tu, ni excreta ni segrega res que el teu cos no ho faci també. No sent, no desitja, no pateix amb res tan allunyat del que ho fas tu. De fet ets tu. Ets tu allà. Ets tu llavors. Ets tu arreu i sempre.

L’estranger, l’altre, el diferent, que viu ara i aquí entre nosaltres, és el més valent, el més capaç i el més fort dels que viuen allà. És tot talent. És tot fortalesa. És en molts aspectes infinitament superior a tu –potser això és el que t’espanta i per això dius les burrades que dius. I el metec no pensaria mai de tu el que tu en penses d’ell. No sospitaria mai que tu el volguessis robar, que te’n volguessis apoderar, que el volguessis agredir, que la teva naturalesa no fóra idèntica a la seva.

Al món, aviat, viuran deu mil milions de persones que encara no han nascut i tenim la obligació, els set mil milions de coneguts llunyans que tot just hem començat la festa, de desfer-nos de les cadenes de prejudicis que ens lliguen arrossegats per la nostra història i per l’esdevenir dels segles, trencar el gel, i ser els pares de deu mil milions de germans. Si no, no valem res i no haurem valgut res.