Pau Mogas López-Nieto

Darrerament s'ha parlat de la possiblitat de millorar la tecnologia al voltant del futbol per tal solucionar aquestes disputes que després passen a la història com els grans errors dels àrbitres. El mateix Platini deixava clar l'altre dia (" prefiero emplear el dinero de la tecnologia en el futbol base ") que no valia la pena fer una inversió milionària per solucionar un o dos gols fantasma a l'any. No és només una qüestió econòmica, em sembla. L'esport mateix, el futbol mateix, hi està en joc. I és que avançar pel camí de la tecnologització de l'arbitratge del futbol seria seguir les tesis Mourinhistes segons les quals els errors dels àrbitres no formen part de l'esport mateix i són agreujants o atenuants dels mèrits o demèrits dels equips que es disputen els títols. A mi "me daria de vergüensa" precisament de no comptar amb els errors dels àrbitres. Formen part d'aquest esport, de l'atzar, de les jugades que es veuen i de le

Els ordenaments jurídics moderns, sense la complexitat dels ordenaments jurídics constitucionals contemporanis, regulaven el poder de la monarquia absoluta de l’antic Règim. Eren ordenaments fruit d’una tradició baix medieval en la que difícilment es podria senyalar el moment en què van ser pensats. És per això, que apuntem que són ordenaments jurídics acumulatius, que no han estat predissenyats, sinó que, en el millor dels casos, recullen de manera positiva el dret dels costums. Són ordenaments jurídics que s’indueixen de la mateixa pràctica del dret i que estan estretament vinculats a la filosofia i els paradigmes culturals moderns, com són la idea que no totes les persones neixen iguals, que cada estrat social ha de dedicar-se a allò que li correspon o que la justícia és la retribució equilibrada del que cadascú mereix, per no mencionar, la idea que el monarca estigui exempt del compliment de la llei. Són ordenaments que regulen les relacions entre els particulars i les d’aquest

Article publicat a VILAWEB, a l'espai Opinions Contundents, el 20 de setembre de 2012 Enllaç a l'article És emocionant veure avançar la història en primera persona i és normal sentir una certa eufòria quan vivim moments intensos de catarsi col·lectiva, però seria bo no permetre que els arbres no ens deixin veure el bosc. L’independentisme gaudeix d’una salut envejable. Gairebé es podria dir que està de moda o, si més no, que ha perdut tots els complexes i es passeja desvergonyit d’una manera transversal. L’independentista era un utòpic fa un temps i un “friki” no fa pas gaire, però en cosa de cinc anys s’ha girat la truita i les dades de tots els estudis (d’allà i d’aquí) mostren que ha passat a ser part d’una majoria en la que s’hi pot sentir còmode. Dit això, tot i que ara no em toca fer-ho, seria molt interessant analitzar bé els factors d’aquest canvi de mentalitat entre els nostres conciutadans per a poder-ne mesurar realment la qualitat -del canvi, no d

L’ús que n’està fent l’ésser humà de la seva existència és, com a mínim, insultant per a la resta d’éssers vius de l’univers. L’ésser humà té unes potencialitats úniques, una capacitat de sentir sense límits, un mar de sentiments i emocions al seu abast inigualable, el que en definitiva es resumiria com la capacitat de ser feliç. Però no innocentment feliç, tontament feliç, sinó conscientment feliç, amb plenitud. Evidentment tot això és incontrastable amb el sentir de la resta d’éssers vius però els humans podem decidir tenir una existència còmode, tenir una existència lliure, tenir una existència plena de sentit, tenir una existència àmpliament agradable, tenir una existència sadollada, una existència racional, etc. i, en canvi, hem optat pel patiment, el sacrifici, la buidor, la vaguetat, la injustícia, la insolidaritat, la irracionalitat, en definitiva, tirar per la borda de manera insultant allò que teníem al nostre abast, com el ric que s’eixuga els mocs amb bitllets del banc.