Comparativa dels ordenaments jurídics de la monarquia absoluta a l’Antic règim i de la de l’Estat constitucional

Els ordenaments jurídics moderns, sense la complexitat dels ordenaments jurídics constitucionals contemporanis, regulaven el poder de la monarquia absoluta de l’antic Règim. Eren ordenaments fruit d’una tradició baix medieval en la que difícilment es podria senyalar el moment en què van ser pensats. És per això, que apuntem que són ordenaments jurídics acumulatius, que no han estat predissenyats, sinó que, en el millor dels casos, recullen de manera positiva el dret dels costums. Són ordenaments jurídics que s’indueixen de la mateixa pràctica del dret i que estan estretament vinculats a la filosofia i els paradigmes culturals moderns, com són la idea que no totes les persones neixen iguals, que cada estrat social ha de dedicar-se a allò que li correspon o que la justícia és la retribució equilibrada del que cadascú mereix, per no mencionar, la idea que el monarca estigui exempt del compliment de la llei. Són ordenaments que regulen les relacions entre els particulars i les d’aquests i el poder absolut, però sobreentenen, i no contradiuen, la sobirania del monarca. Amb tot, són ordenaments de tradicions llunyanes que es dediquen a compilar el dret i, en tot cas, a convertir en dret positiu allò que, per naturalesa, és propi de cada classe social.

Els ordenaments jurídics dels estats constitucionals, en canvi, representen l’establiment de tot un nou ordre en les societats contemporànies, permeten deixar enrere l’absolutisme i els règims aristocràtics per donar pas a un nou ordre burgès de liberalisme polític i capitalisme econòmic. Trencant amb els paradigmes de l’antiguitat (aristotelisme) i medievals (escolàstica), els ordenaments contemporanis es desprenen de les idees de la Il·lustració i de l’arrelament del iusnaturalisme racionalista. Així, són ordenaments racionals i pretenen ser l’expressió dels descobriments de la raó en l’àmbit del dret. Postulen l’existència d’un dret natural intrínsec a tots els éssers humans que el jurista ha de descobrir i plasmar en el dret positiu. Són, per tant, ordenaments pensats a priori, dissenyats amb aquesta voluntat, no només compilacions, i a partir dels quals s’ha de poder actuar en tots els casos possibles, de manera lògica i racional. Protegeixen, doncs, com hem apuntat, els drets naturals dels homes, com són la llibertat, encara però en el sentit negatiu del terme (Berlin), i la igualtat o la propietat.

La incertesa i l’arbitrarietat que es desprèn dels ordenaments jurídics moderns de les monarquies absolutes, en les que, a més, el monarca, que n’era el principal legislador, n’era l’únic legibus solutus, es converteix en un dels principals fronts de les idees de la il·lustració. Aquestes accepten finalment la idea que tots els homes neixen lliures i iguals i que posseeixen una sèrie de drets naturals. És per això que el pas dels ordenaments jurídics moderns als contemporanis també és l’expressió d’un canvi en l’statu quo. La sobirania passa de residir exclusivament en el monarca a ser una atribució de la nació, que exerceix mitjançant un pacte social a partir del qual es desprendran tots els ordenaments jurídics, començant per la constitució. Així, la incertesa i l’arbitrarietat deixen lloc a la seguretat jurídica (certesa i predictibilitat del dret), per tal de protegir aquests drets naturals de tots els homes i, en darrer lloc, protegir també allò més preuat per la classe burgesa que accedia al poder, la propietat.