Pau Mogas López-Nieto

La història de l’ésser humà, tal com el coneixem, no és res més que una guspira si la posem al costat de la història del planeta terra. El mateix passa amb la història de l’ésser humà dels nostres dies, el de les civilitzacions antigues i modernes, si el posem en relació al desenvolupament biològic de la nostra espècie. L’univers, sotmès a l’entropia descrita per les lleis de la termodinàmica, és un entorn hostil per a la continuïtat dels éssers i les coses. Qualsevol investigació del passat és una aventura, sigui entre documents contemporanis, microfilms o esquelets de dinosaures. Però més enllà de l’esforç tecnològic que hem de realitzar per fer investigacions sobre el passat, tenim una limitació implícita que ens entorpeix la tasca: la nostra pròpia raó, les nostres estructures lògiques i la nostra capacitat d’imaginar. El nostre enteniment és l’únic que tenim per accedir a coneixements del passat però també és la nostra principal limitació. És al mateix temps la barrera i l’impuls

Aula 4 de l'Escola 5 Passes, de Sabadell L’aula té unes taules de fusta contrastades per unes cadires de plàstic de colors càlids. Això és per mantenir els nanos desperts l’estona que els tenim a classe. Les parets es van pintar d’un color viu que no avorrís els seus caparrons, però prou monòton, per no distreure’ls. Tota ment necessita un punt de fuga i, per això, una de les parets, que normalment els queda a l’esquena, presenta un dibuix curiós, entre infantil i seriós, que no crida l’atenció, però es deixa atendre. No he arribat a saber mai si el motiu és producte d’algun tipus de reflexió raonada o una manifestació espontània de l’artista, el cas és que, sobre el prat de pintura verdosa, hi ha dibuixades unes ovelles que se segueixen les unes a les altres, formant una U, des de l’escaire superior esquerre fins el dret, fent un descens a l’equador de la paret per tornar a ascendir al capdamunt de l’hemisferi nord. Totes són iguals pel que fa la mida i la forma, però l’ovell

Ja sabem que el maig sempre és un mes mogudet. Comença a fer bon temps i, de cop, veiem que no hi ha prou caps de setmana per fer totes les coses que havíem anat deixant per “quan faci bo”. Les entitats surten al carrer i ens preparen activitats; quedem amb els amics per fer les bogeries que a l’hivern fa mandra fer; comencen les festes majors; el Barça ens prepara les traques finals; alguns anys, a més, hi ha eleccions i, en algunes ocasions, també ens dediquem a fer revolucions i cosetes així.     De manera que ara hem de dedicar la nostra lucidesa a fer anàlisis profundes entorn de temes tan variats, o tan propers (segons es miri), com són la tossudesa del Barça per ser el millor equip del món i la tossudesa de la gent per no voler ser dominada i oprimida. Em moro de ganes de parlar del Barça, del ridícul que està fent el Madrid aquest any, del senyor “ PorQué ”, de la final de la setmana que ve, la Shakira o el Piqué; però toca parlar de política i del que ja es coneix in

El mal preval. Aquesta és la lliçó a aprendre. Bé, és la lliçó a aprendre per aquells que no ho havíem fet abans. Ahir a la nit no només es va produir una injustícia en un terreny de joc, més que això, es va produir un desequilibri a l’univers. El mal va erigir-se com una nova força imperant i dominant, omnipotent i omnipresent; una força amb les qualitats que fins ara només havíem conegut reservades al bé. El mal no tenia substància. El mal no era res. El mal només era absència de bé. Però ahir es va materialitzar i va prevaler. Ahir va començar una nova era fosca en la que només podrem aspirar a obrir clarianes de tant en tant. El Madrid va guanyar la Copa. Els homes, aterrats, fugien fent cops de cap enrere, pel que pogués passar. Les dones, preocupades, pensaven què farem a partir d’ara. Els nens i les nenes ploraven i s’agafaven a les mans dels adults més propers. Fugim! Marxem! Que el mal s’ha imposat! Aquells que durant anys s’han portat impecablement; aquells que han fet