Ovelles

Aula 4 de l'Escola 5 Passes, de Sabadell
L’aula té unes taules de fusta contrastades per unes cadires de plàstic de colors càlids. Això és per mantenir els nanos desperts l’estona que els tenim a classe. Les parets es van pintar d’un color viu que no avorrís els seus caparrons, però prou monòton, per no distreure’ls. Tota ment necessita un punt de fuga i, per això, una de les parets, que normalment els queda a l’esquena, presenta un dibuix curiós, entre infantil i seriós, que no crida l’atenció, però es deixa atendre. No he arribat a saber mai si el motiu és producte d’algun tipus de reflexió raonada o una manifestació espontània de l’artista, el cas és que, sobre el prat de pintura verdosa, hi ha dibuixades unes ovelles que se segueixen les unes a les altres, formant una U, des de l’escaire superior esquerre fins el dret, fent un descens a l’equador de la paret per tornar a ascendir al capdamunt de l’hemisferi nord. Totes són iguals pel que fa la mida i la forma, però l’ovella situada en el punt d’inflexió entre el descens i l’ascens és de color negre. Totes les altres són blanques.
 
Els alumnes estudien, fan deures, i preparen dossiers. Entre lectura i lectura, però, un sospir, un cop de cap i les ovelles es converteixen en un regal per la seva ment. Se les miren i, segurament, no deuen ni tan sols pensar en elles; si més no, els fan companyia. Tots s’hi fixen. Un dia, el Miquel, de tretze anys, que venia per primer cop a l’escola, finalment m’ho pregunta: “per què n’hi ha una de negra?” Jo, d’entrada, no sé què contestar. No li havia donat més importància i havia assumit que el quadre citava el tòpic de l’ovella negra, el diferent, l’estrany, el que no està a l’altura dels altres. De seguida veig que no és oportú citar-lo als nanos que venen a l’escola perquè tenen dificultats per seguir els cursos amb normalitat als seus centres. Em sorprenc que no hi haguéssim caigut abans. Li dic al Miquel que no ho sé, que els artistes a vegades dibuixen coses i prou, que no és tan estrany que n’hi hagi una de negra; al món, al capdavall, hi ha ovelles blanques i ovelles negres.

El Miquel va ser el primer, però passen molts grups per l’aula amb nanos de diferents edats i la pregunta va sorgint amb freqüència, normalment el primer dia que apareixen per l’escola. Sembla que si no resolen el misteri no poden treballar amb tranquil·litat. La Marta, de deu anys; la Clàudia, de nou; l’Adrián, de catorze; l’Àlex, de dotze; amb tots n’acabem parlant un dia o un altre. Clar, hem arribat a dir-ne de tots colors. Amb els petits diem que les altres l’han pintada, que és adoptada, que s’ha disfressat o que, simplement, n’hi ha una de negra per casualitat. La ironia s’aguditza amb els més grans i diem que la paret és un mapa del món on hi ha representades les migracions de les ovelles, que l’ovella de baix és negra perquè és a l’Àfrica, que van totes cap al fòrum de les cultures, que ha entrat a l’adolescència i s’ha fet gòtica o que li agrada escoltar heavy metal.

Un dia l’Albert, de set anys, em diu tímidament que veu que hi ha una ovella diferent. Els grans se’l miren, em miren a mi, i pensem “ja hi som...”. Fem broma. “És l’ovella Michael Jackson”, diu el Jordi. “És una ovella Emo”, diu la Marta. Passa una estona i l’Albert em pregunta per què n’hi ha una de diferent. Tornen les bromes amb els grans. Els explico que les ovelles formen un arc de mig punt al revés i que l’ovella que fa de clau, sense la qual l’arc no s’aguantaria, és negra per recordar-nos-ho. L’hora de classe s’està acabant i l’Albert torna a escometre: “per què n’hi ha una de diferent?” Ara li faig broma: “jo no en veig cap de diferent Albert, totes són de pintura, totes tenen la mateixa forma, la mateixa mida,...” L’Albert em talla: “Pau, tu no veus que n’hi ha una que riu i les altres no?”

Silenci...

M’acosto a la paret i una de les ovelles blanques té un somriure dibuixat que destaca clarament enmig de l’apatia de les altres. Miro l’Albert, que encara vol una resposta i torno a les ovelles. Entre un món d’ovelles apàtiques, infelices, siguin del color que siguin, n’hi ha una que riu. O sap alguna cosa que les altres no saben; o se n’ha adonat, de cop, que no és més que una ovella entre ovelles i l’abisme existencial l’ha fet riure. L’Albert m’ha clavat una bufetada. Segueixo pensant una resposta ràpida, intel·ligent, educativa, amb gràcia, i me n’adono que no dec ser gaire diferent que un mono rascant-se l’aixella. L’Albert torna a atacar: “Pau, ja ho sé perquè riu, eh...” Ja hi som, silenci que Aristòtil té la paraula. “Riu perquè alguna cosa li fa gràcia...”

Detall del dibuix de la paret

Comentaris

Plaerdemavida ha dit…
Boníssim, l'article!
Pinza ha dit…
Bueno no, buenísimo Pau. Moltas felicitats.
Mariana ha dit…
l'Albert serà una ovella sumrrient, genial. M'ha encantat Pau. Felicitats a tu per aquesta gran història i felicitats a aquest nanu de set anys més despert que nosaltres.
Petó!
concepciomogas ha dit…
Pau
Acabes d'inventar un conte genial!!!
per què no t'hi dediques?
Per cert, la decoració d'aquesta aula m'encanta.
Petons
deuzen ha dit…
He trigat una mica a llegir-lo, però ha valgut la pena! Molt original, i realment les reflexions sobre la diferència estan molt bé!
Congratulations!
Concepció ha dit…
Ja veus fins i tot dels petits hem d'aprendre.s
Paula ha dit…
:^) Un crack. Quina història més bonica.
Unknown ha dit…
Una història molt bonica. Felicitats Pau!!