Ressenya: “Genes de Neandertal”, de Carles Lalueza Fox
La història de l’ésser humà, tal com el coneixem, no és res més que una guspira si la posem al costat de la història del planeta terra. El mateix passa amb la història de l’ésser humà dels nostres dies, el de les civilitzacions antigues i modernes, si el posem en relació al desenvolupament biològic de la nostra espècie. L’univers, sotmès a l’entropia descrita per les lleis de la termodinàmica, és un entorn hostil per a la continuïtat dels éssers i les coses. Qualsevol investigació del passat és una aventura, sigui entre documents contemporanis, microfilms o esquelets de dinosaures. Però més enllà de l’esforç tecnològic que hem de realitzar per fer investigacions sobre el passat, tenim una limitació implícita que ens entorpeix la tasca: la nostra pròpia raó, les nostres estructures lògiques i la nostra capacitat d’imaginar. El nostre enteniment és l’únic que tenim per accedir a coneixements del passat però també és la nostra principal limitació. És al mateix temps la barrera i l’impuls