Pau Mogas López-Nieto

La nova Llei de Contractes del sector públic [1] (en endavant, LCSP) introdueix la tipificació dels contractes de concessió d’obres (article 14 LCSP) i de concessió de serveis (article 15 LCSP), de manera que aquests passen a complementar l’elenc de contractes típics tradicional: obres, serveis i subministraments (i mixtos). La «concessió», en contraposició al «contracte públic», ha estat objecte de controvèrsies al llarg del desenvolupament de la normativa contractual al sí de la unió europea i en transposició als estats membres. N’és un fidel testimoni el quart apartat del treball de Huergo Lora (Huergo Lora, 2017) .

Les entitats del sector públic que no tenen consideració de poders adjudicadors són una categoria contemplada per la LCSP[1], que en desenvolupa breument un règim jurídic diferenciat (articles 321 i 322 LCSP) i que es conforma en negatiu al llarg del l’enrevessat article tercer. Empra un sistema de llista inicial per identificar el conjunt del sector públic (article 3.1 LCSP) en què, en funció de descripcions posteriors, anirà diferenciant àmbits subjectius més reduïts que conformaran un sistema de nines russes. Primer se’n diferencia l’Administració pública (article 3.2 LCSP) i després el conjunt de Poders adjudicadors (article 3.3 LCSP), que inclouen l’esmentada Administració pública. D’aquesta manera, el Sector públic quedaria dissenyat com una esfera d’àmbit subjectiu que inclouria una esfera menor, la dels Poders adjudicadors, dins la qual finalment trobaríem l’Administració pública. I així, en negatiu, el concepte d’entitats del sector públic vindria format per tots aquells subj