Pau Mogas López-Nieto

Article publicat a Sirventès (Resvista digital de cultura i pensament) Enllaç a l'article  No li arribaràs a conèixer el nom perquè, segurament, no en tornaràs a saber mai més res. Qualsevol especulació sobre les causes de la seva condició seran presons pels teus nervis, neguit i por: “em podria passar a mi?”. La seva mera presència, la seva imatge, és un advertiment: “et podria passar a tu”. No en saps res amb certesa però la seva existència no et sembla un mig camí de res, sinó un final, “així culmina una mala vida”, i sents una interpel·lació directa a les teves decisions properes: “sigui el què sigui que faré a partir d’ara, no acabaré com aquest”. Per un instant, un pensament solidari, empàtic, sembla que t’empenyi a fer alguna cosa que, de seguida, es veu frenada per un temor irracional que et fa girar la mirada i seguir a la teva. Al cap i a la fi, no n’has de fer res, no és culpa teva, ningú pot vincular-te directament amb la seva sort i, ja se sap, la v

Sobre la Sentència del Tribunal Constitucional 103/2008, d'11 de setembre. La inconstitucionalitat de la llei del Parlament Basc 9/2008, de 27 de juny, amb la que pretén convocar una consulta popular. Alguns detalls sobre la sentència que tombà la consulta popular a Euskadi i l'antecedent directe de la sentència que, segurament, publicarà el TC sobre la consulta a Catalunya. La Sentència del Tribunal Constitucional (STC 103/2008) planteja un problema que versa entorn de la potestat (positiva o negativa) de convocar un referèndum per part del Govern de la Comunitat Autònoma del País Basc sense l’autorització prèvia del Govern de l’Estat espanyol, ja que la Constitució espanyola reserva a l’Estat la competència exclusiva per a autoritzar la convocatòria de consultes populars per via de referèndum (Article 149.1.32 CE). Tal com s’exposa en els antecedents de la sentència, el parlament basc aprova una llei (9/2008, de 27 de juny) amb la que pretén convocar una consulta pop

La Constitució espanyola reconeix i garanteix el dret a la autonomia de les nacionalitats i les regions que integren la nació (art. 2 CE). A tals efectes, estableix les bases per a un nou model d’organització territorial que permeti la constitució de comunitats autònomes dotades d’institucions i poders de naturalesa estatal. Com llegim en l’estudi d’aquest mòdul (pàg. 14), la Constitució no determina quines són les comunitats autònomes que s’han de crear, ni tampoc quins són els territoris que tenen dret a constituir una comunitat autònoma, qüestions que es deixen en mans dels mateixos territoris que vulguin accedir a l’autonomia. Sí que estableix, però, les condicions generals que hauran de complir i el procediment a seguir. D’aquesta configuració del model territorial peculiar de la Constitució espanyola se’n deriva que es formuli sobre la base d’un “principi dispositiu”, ja que els territoris de l’Estat espanyol, sempre que compleixin els requisits esmentats, tenen el dret (però no

Sobre la Llei Orgànica 4/2013, de 28 de juny, de reforma de la LOPJ, per la qual es dóna una nova regulació al CGPJ . [1] [2] La Llei Orgànica 4/2013, de 28 de juny, de reforma del Consejo General del Poder Judicial (a partir d’ara CGPD), per la que es modifica la Llei Orgànica 6/1985, de 1 de juliol, del Poder Judicial, suposa canvis considerables en el procés de designació dels vocals del CGPJ. Canvis que afecten, no tant en la designació realitzada pel parlament, com en la presentació de candidatures per part dels membres de la carrera judicial interessats. La nova llei de 2013 deroga per complet el segon títol del llibre segon de la llei de 1985 i hi afegeix un llibre vuitè que en substitueix el contingut material, de manera que substitueix, gairebé exclusivament, aquest procediment de presentació de candidatures i d’elecció. Així, mentre la llei de 1985 era molt més concisa en la descripció d’aquest procediment (article 112) pel que es limitava a descriure el sistema d’elec

Article publicat a La Drecera (Vilaweb Sabadell) Enllaç a l'article  Finalitza la intervenció del senyor Bauzà i el parlament mallorquí aprova per majoria el Decret llei amb què instaurarà un nou model educatiu a les Illes Balears. El procés, el resultat, el contingut i la forma de tot plegat ha estat tant desafortunat que costa classificar quin de tots ells posaries en primer lloc. És, senzillament, lamentable. Des d’un punt de vista jurídic podríem parlar de com n’és d’antidemocràtic (materialment, no formalment) aquest hàbit descarat de legislar a cop de Decret. Fins i tot si acceptéssim que no hi ha res de brut en aquesta acció, en tant que és legal, clar, aleshores hauríem d’anar a buscar el programa electoral dels populars i veuríem que els vots, la majoria parlamentària amb què poden fer aquests decrets, els han obtingut prometent que la seva proposta en educació seria una altra, cosa que ens torna a posar davant d’una nova crisi de legitimitat (n

Article publicat a Sirventès, revista digital de cultura i pensament Enllaç a l'article   Seria, ja no un exercici de mala fe sinó directament de mala educació no afirmar, abans que res, que les dones pateixen diàriament la càrrega de viure en un a societat extremadament masclista que les converteix en les principals víctimes d'un sistema patriarcal (dins el capitalisme occidental). Deixar clar, doncs, que aquest és un marc que no es posa en dubte. El propòsit d'aquestes línies és, tanmateix, jugar amb els mots i pensar, encara que això ens condueixi a sentències provocadores (sempre tangencials). Feta l’advertència es convida a pensar sobre el paper de l'home del segle xxi -masculinitats- i altres constrenyiments del masclisme. És obvi, i no per falta de motius, que les reflexions acostumen a girar entorn del rol de la dona, la sexualització i la cosificació de la dona en el mercat capitalista, etc. També és comú elevar el debat a altres categories: com el pap

Existeix la possibilitat constitucional que el govern de la Generalitat de Catalunya i el Parlament Català pugui convocar un referèndum d’àmbit autonòmic, però implica una voluntat política totalment inesperable per part de les institucions estatals i una temporalitat en el procés insuficient per a satisfer les necessitats de la població en la conjuntura actual. De no ser per aquesta manca de voluntat política, es podrien arribar a distingir fins a quatre vies constitucionals que requeririen una certa laxitud interpretativa –no pas sortir del marc constitucional- per part dels òrgans competents que, pels antecedents que trobem en sentències com la STC 103/2008, d’11 de setembre, no es pot esperar que s’arribin a produir. Amb això s’insinua que el Tribunal Constitucional, que hauria de ser un òrgan fred de control constitucional, té un cert caire polític que posaria en dubte la raó de ser de la seva mateixa existència, però no es vol anar més enllà en aquest camí ja que aquest no és l’

Després de la mort de Franco l’any 1975, l’Estat espanyol es trobava en front de dos reptes de grans dimensions: la transició cap a una forma d’Estat democràtica i la solució de problemes històrics, com l’encaix de les diferents regions -i nacions- i el respecte a les seves idiosincràsies (Alcántara y Martínez, p.121). La falta de consens previ entre les idees més uniformalitzadores i les més descentralitzadores va comportar que els primers acords de la transició agafessin un rumb més proper a la indefinició, fins el punt que la qüestió territorial i de divisió vertical del poder assolí un caràcter obert i contradictori com a resultat d’aquesta manca de consens entre dues concepcions contraposades. No cal més que observar el redactat absurd (pleonàstic i oximoriós) de l’article 2 CE quan diu que “ la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las n