Pau Mogas López-Nieto

La feina dels cossos de seguretat no és comparable a qualsevol altra. En primer lloc, per la seva naturalesa: l'exercici de la força. En segon, per la seva posició en la societat: es tracta del sector públic i, concretament, del poder coercitiu per a mantenir la mateixa societat en peu. Mentre no trobem la manera de conviure en una societat sense la seva presència, la seva feina ha de ser desagraïda. Les seves accions, les imprescindibles i necessàries, ni una més, i se n'ha d'exercir un control democràtic exhaustiu. Cap situació d'emergència justificaria oblidar-ho. El cas contrari és la derrota de la cultura de per la pau i la democràcia.

Aquests dies he sentit que els catalans refractaris o contraris a la independència no tenen incentius per votar "NO" i que, en tot cas (encara que volguessin protestar contra l'immobilisme del PP, per exemple) no volen contribuir a elevar la participació i legitimar el "SI".

Il·lustració: CoHabitare (Cohousing Madrid) L'any 2006 una coneguda multinacional del sector dels mobles i l'interiorisme va encertar amb un eslògan comercial que no va deixar a ningú indiferent: "Benvinguts a la República independent de casa teva", deia. El missatge apel·lava directament a la nostra consciencia com a individu, que manté una lluita constant i traumàtica amb la nostra naturalesa humana, social. El debat no és nou. La Filosofia (la Ciència també) sempre s'ha inclinat a pensar que l'ésser humà és un ésser social i, més recentment, ha dedicat moltes reflexions a la tensió que això suposa en el nostre fur intern, inserits com estem en societats liberals, consumistes, individualistes. L'eslògan no era més que una carícia a les virtuts de la intimitat. I és que com més augmenta la necessitat d'intimitat i protecció de tot allò que pertany a l'esfera de l'individu, sempre justificat per la seva dignitat, també major és el rendim

L'article 2 CE deixa perplex, per ser un exemple de pleonasme i oxímoron en una sola frase. Diu: " La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas ". Una nació indissoluble, unitària, pàtria comú, indivisible, però que reconeix el dret a tot el contrari. Quedem-nos amb la primera part: " La Constitución se fundamenta en [...] ". El que es desprèn de la seva literalitat és que la Constitució es fonamenta (pren sentit, adquireix raó de ser, se sustenta) en un fet que es pretén empíric: " la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles ". Una cosa propera, posem un primer exemple, a dir que " la constitución se fundamenta en la amable amabilidad de la gente ". Doncs bé, si la

Einstein deia que només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana. La pedanteria de la pròpia disciplina, en canvi, és una indeterminació amb tendència a l'infinit, ja que juga en un ball, també, entre l'univers i l'estupidesa humana. 

A través dels nostres " smartphones " i altres dispositius informàtics hi ha grans companyies que es forren amb el tràfic i encreuament de les nostres dades. Ho poden saber TOT de nosaltres. No de tu, ni de mi (perquè això no els importa una merda), però si de totes les franges i nínxols de societat (els homes de 35 anys de Sabadell, les àvies de París a les 17h de la tarda), de manera que poden anticipar-se a les necessitats de la demanda per adequar i reformular la seva oferta. Tot va d'això, al final.

És el millor. Absolutament irrepetible. Diumenge feia el seu gol 500, en temps de descompte, al Santiago Bernabéu. L'estadi del Real Madrid no havia vist mai en la seva història com un equip els guanyava fent ús del seu propi segell: passats els 90 minuts. Aquella tarda Messi va fer molt més que un gol. Aquell remat a porteria era una signatura, al peu d'un comunicat, d'un discurs. Messi va parlar jugant a futbol. En acabar, engalta la rematada amb la cama esquerra al fons de la xarxa i, serè, deixa la samarreta suspesa a l'aire: " firmat, Leo Messi ".

  Il·lustració: "Bagage retrival area" de SpiderBridge "No hi ha terres estranyes. Qui viatja és l'únic estrany" Robert Louis Stevenson En veure sortir la meva maleta a través d’aquelles cortines planes, vaig sentir aquell pessigolleig nerviós de qui, de cop, no pot evitar que el cos es remogui però pretén actuar amb normalitat. Que ningú més se n’adoni que el cor m’ha fet un salt. Semblava la boca d’un robot avorrit que no parava de vomitar paquets de diferents mides i formes. Els escopia sense angúnia sobre una cinta transportadora negra que es corbava davant nostre.