Stevenson (I)
Il·lustració: "Bagage retrival area" de SpiderBridge
"No hi ha terres estranyes. Qui viatja és l'únic estrany"
Robert Louis Stevenson
En veure sortir la meva maleta a través d’aquelles cortines planes, vaig sentir aquell pessigolleig nerviós de qui, de cop, no pot evitar que el cos es remogui però pretén actuar amb normalitat. Que ningú més se n’adoni que el cor m’ha fet un salt. Semblava la boca d’un robot avorrit que no parava de vomitar paquets de diferents mides i formes. Els escopia sense angúnia sobre una cinta transportadora negra que es corbava davant nostre.
Tots ho havíem fet durant tot el viatge: comentaris espontanis per fer veure que passàvem a la lleugera cada situació que, objectivament, requereix un moment de concentració. Jo vaig preguntar per una amiga comú, per exemple, mentre veia apropar-se la meva maleta. Tot per seguir mostrant que allò ho havia fet centenars de cops, que volar no és una aventura, és més "com anar amb autobús", deia. És clar que molt pocs ho senten de veritat això. Tot sol, m’havia creat una petita tensió entre la absoluta normalitat i el nerviosisme que em provocava la idea histriònica de perdre l’equipatge. Perquè, qui sap, si no ho feia bé, si no el caçava al moment adequat, potser aquella cinta se l’enduria ves a saber on i no el tornaria a veure mai més. I això, pel contingut i el propòsit del meu viatge, era totalment inconcebible.
Vaig agafar posicions entre un pare tranquil, que recolzava les mans amorosament sobre el cap del seu fill, i un grup de noies joves. El nen mirava dret per primer cop, entre les cames i el control de son pare, l’espectacle de la subhasta de maletes i s’imaginava aclaparat tot l’entramat de cintes i circuits que hi havia rere l’aparador. Les noies es feien fotografies i practicaven els seus millors somriures. Cada una d’elles, sense confessar-ho a les altres, decidia en aquell precís moment coses transcendentals com el perfil que mostraria, el moviment just del coll, la posició del cabell o l’obertura justa dels llavis que desenvoluparien cada ocasió que es fessin un “selfie”. Res que no es pogués revisar de dalt a baix un cop observat el resultat de cada fotografia, és clar.
* * *
Jo tenia el lloc agafat i, mica en mica, els amics van anar incorporant-se a l’escletxa oberta. El pare havia de fer passets dissimulats cap a l’esquerre amb el seu fill per tal de fer lloc als animals que m’acompanyaven. No era dels que es posaria a discutir amb nosaltres per disputar un espai absurd. Al cap i a la fi. la seva motxilla no aniria enlloc. Sabia perfectament que l’equipatge faria unes quantes voltes abans les autoritats portuàries no decidissin retirar-la d’allà. Jo me n’adonava i em sentia incòmode de molestar-los mentre els meus companys, més exaltats, ja estaven fent bromes a les noies dels "selfies" amb l’esperança de cridar-los l’atenció i, potser, establir algun contacte. La fantasia de l’home en aquest sentit és pràctica i directa.
Elles responien, els reien les gràcies, sentien que començava alguna cosa gran, i que eren joves, i que eren especials, i que podien ser enginyoses, i que podien ser guapes, i que despertaven interès amb la seva presència, que també podien cridar l’atenció. L’atenció del pare de culet dur que parlava a l’orella del seu fill allà darrere, encara que això tampoc no ho confessarien a les amigues, d’entrada. Primer repassarien les excentricitats dels meus amics fins que, finalment, riurien i coincidirien en que el culet maco el tenia el tio aquell que viatjava amb el seu fill. També comentarien que no havia aparegut, en tota la recollida de maletes, cap dona que l’acompanyés i s'imaginarien històries de la seva vida en què, inexplicablement, apareixeria de nou en aquell mateix viatge. La fantasia de la dona en aquest sentit no és tan pràctica ni directa.
Elles responien, els reien les gràcies, sentien que començava alguna cosa gran, i que eren joves, i que eren especials, i que podien ser enginyoses, i que podien ser guapes, i que despertaven interès amb la seva presència, que també podien cridar l’atenció. L’atenció del pare de culet dur que parlava a l’orella del seu fill allà darrere, encara que això tampoc no ho confessarien a les amigues, d’entrada. Primer repassarien les excentricitats dels meus amics fins que, finalment, riurien i coincidirien en que el culet maco el tenia el tio aquell que viatjava amb el seu fill. També comentarien que no havia aparegut, en tota la recollida de maletes, cap dona que l’acompanyés i s'imaginarien històries de la seva vida en què, inexplicablement, apareixeria de nou en aquell mateix viatge. La fantasia de la dona en aquest sentit no és tan pràctica ni directa.
* * *
En sortir per les portes de l’aeroport els meus amics ja havien imaginat tot l’imaginable amb les joves que acabaven de conèixer. Segurament no les oblidarien durant els dies que tenien per davant, però ara només dirien que bé, que ja veurem, que en realitat l’illa està plena de noies i allà s’hi va a aprofitar el temps i si no són aquestes són unes altres. A més, en veure-les marxar, alguns d’ells es recordarien de les seves respectives parelles i obririen el mòbil per escriure "hem arribat bé, ja t'enyoro!". Una veritat pintada de remordiment però habitual i suportable.
Mentrestant, el grup de noies veurien a qui ara seria “el tio aquell” fondre’s en una abraçada amb una dona que l’esperava a la línia de sortida. Ella, més pendent del nen, que portava "la jaqueta que no era", que no de les carícies del seu home. Ell, sense entendre encara com malgrat tot se’n sortien, se sentiria una mica desatès i veuria les noies passar per darrere sabent-se observat. Motiu suficient per dedicar-los un somriure. Elles sentirien alguna cosa madurar dins seu, també un petit rebuig cap a “la tia aquella, que no sap el que té!" -què sabran elles-, i comprovarien si algun dels meus amics havia fet ja la broma d’escriure un missatge desesperat. Algunes també es recordarien de les seves respectives parelles, un noi de la universitat amb qui només fa uns mesos que es veuen o un noi del poble amb qui es veuen a totes hores, però esperarien uns minuts abans de contactar-hi. Primer, per donar-los l’oportunitat de ser ells qui preguntin si han arribat bé, que ja haurien de saber que han aterrat. Després, perquè ningú, sobretot elles mateixes, pogués dubtar que hi havien pensat en veure l’escena familiar d’una altra parella. Les parelles complidores rebrien un “tot molt bé, si, ja t’enyoro!”; els desafortunats, en canvi, rebrien un “tot bé, eh, no cal que pateixis, ja t’enyoro jo!”. Dues veritats pintades de remordiment però habituals i suportables.
Comentaris