Pau Mogas López-Nieto

La política ha descarregat tot el seu pes als mitjans de comunicació, de manera que els discursos dels qui es postulen per accedir a càrrecs de representació pública s'han adaptat a l'espectacle mediàtic per tal de provocar atacs llampec discursius. El que ja es coneix, irònicament, com l'atac per “terra, mar i Twitter”.

La nova campanya pel reciclatge de la Generalitat va provocar que un nen i una nena em diguessin ahir a la "tele" amb to impertinent: " Tant costa? No tens espai a la cuina per la brossa? Al final no hi haurà espai al món per tanta brossa!" . Jo ho entenc, de veritat. Com a usuaris, com a ciutadans, com a consumidors, tenim una força i un poder de canvi que, de tant en tant, cal anar removent per tal de fomentar noves actituds i nous paradigmes en la societat. Però arriba un punt que, en conjunt, perdem una mica el nord. La imatge d'un món apocalíptic absorbit per les deixalles és esgarrifosa, però us asseguro que si mai hi arribem, si tan sols ens hi encaminem, no deixaré que cap criatura impertinent insinuï que és per culpa meva.

Començo a estar una mica fart d'aquest bombardeig a través de les xarxes que no para de dir-nos que som uns malalts de les xarxes. Ja no per la contradicció evident que això suposa (compartir una foto pel mòbil dient que ens estem tornant idiotes mirant el mòbil), sinó perquè "d'acord, missatge rebut, però què cony vols que hi faci jo? Que les he posat jo les condicions de vida en què vivim?".

Miro el món i tinc la sensació d'observar el passat. No sóc ja l'infant que a classe d'història quedava impressionat per la barbàrie que havien hagut de viure " aquella gent ". Aquell nen que donava les gràcies al destí per haver nascut "ara i aquí" , no "llavors allà" . Ara i aquí tot sembla un capítol trist de les coses que eren d'aquella manera, un apartat més d'un llibre d'història emmalaltit. Una narració d'aquell temps en què la societat era escandalosament desigual, el planeta a l'abisme del col·lapse ambiental i la majoria de gent vivien vides que no valia la pena viure. Miro el món i veig una postal de por pels nens que vindran, sortats, despullats del tel d'ignorància que impregna les nostres vides, que es recordaran de les seves mares i els seus pares quan la vegin i donaran les gràcies al destí per haver nascut aleshores i ençà, no ara i aquí.

La ideologia, la perspectiva amb què ens apropem i jutgem al coneixement del món, té molt més a veure amb l’evolució de l’esperit o el deixondir de la naturalesa de cadascú que no amb la transmissió positiva d’una idea. La idea hi ha de ser, però cap esperit caminarà pels camins que no se sent atret ni s’aturarà a mirar els paisatges que se li hagi manat. Fins i tot la rapidesa amb què algú seguirà un reclam o fugirà d’un enuig ve configurat pel caràcter de cadascú. Per tant, no hi ha major escola d’ideologia que l’educació, ni revolució que no passi, primer, per la cura dels infants. Allò que vulguem per la propera generació, posem-ho en pràctica tant com puguem a les llars d’avui.

Usatge “ Alium namque ” “Altre noble, honest e profitós usatge meseren los sobredits prínceps, que ells tengueren, e lurs successors manaren tenir per tots temps, ço és que tenguessen cort e gran companya, e fessen condit, e donassen soldadas, e fessen esmenas, e tenguessen justitia e jutjassen per dret, mantenguessen lo opremut, e acorreguessen al assetjat, e quant volguessen menjar que fessen cornar, que tots nobles e no nobles, se venguessen dinar; e aquí partissen los vestiments que haurian, entre los magnats e enfre lur companya; e aquí manassen host ab què anassen a destroir Espanya (terra de moros), e aquí fessen cavallers novells.” Fontanella, Decisiones (pàg. 198,3). “A Catalunya el rei està obligat a procedir per directe i, per tant, amb cognició de causa, i no pot altrament llevar el dret de la part”. A Catalunya, ja les normes dels Usatges de Barcelona així com les observances del conjunt de les Constitucions del Principat, feien un èmfasi especial al ma

El Tribunal de Contrafaccions de Catalunya i la seva activitat (1702-1713), Textos Jurídics Catalans, Sentències 2. Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, Barcelona: http://www.parlament.cat/document/cataleg/135603.pdf El Principat de Catalunya, abans del Decret de Nova Planta, havia estat subjecte d’un devenir particular i força únic pel que fa la creació i evolució d’institucions reguladores del poder. Si es permet expressar-ho de forma teleològica, és fàcil observar aquesta construcció institucional com una dialèctica entre els diferents estaments baixmedievals de la societat catalana i el titular de la jurisdicció universal (el Rei de la Corona d'Aragó). L’organització política del Principat partia d’una base pactista i iuscentrista , en què l’observança del Dret positiu ja era vista com la millor via per a organitzar la societat i el bé comú (i particular) i també la més ajustada al Dret diví. Deixant de banda la Constitució ' poc valria'  del segle XV,

Hi ha una relació prou clara entre els conceptes d’equitat i de jurisdicció, ja que caldria entendre que la primera és la conseqüència substantiva del correcte exercici de la segona. Però més enllà de posar els conceptes en relació se’ns demana que reflexionem una mica entorn dels mateixos, pel que sembla adient optar per oferir una definició inicial per, seguidament, aprofundir una mica en les seves connotacions i idiosincràsies. Segons la glossa, els comentaris afegits als textos de Dret Romà rebuts a través del Digest i el Codi Justinià arreu del continent europeu entre els segles XII i XIV (també al Principat de Catalunya), “ la jurisdicció és la potestat pública introduïda amb l’obligació de declarar el dret i d’establir l’ equitat ” (Mòdul 2, apartat 2.2.). D’aquesta manera, la jurisdicció se’ns presenta com un poder públic, o l’únic poder públic, capacitat per a interferir entre els afers de la comunitat i els individus i amb la finalitat de fer complir allò que ve mana

Imatge: "The unbearable lightness of being" de Anokarina El hombre nace sin dientes, sin cabello y sin ilusiones. Y muere lo mismo: sin dientes, sin cabellos y sin ilusiones. Alexandre Dumas (1802-1870) Escriptor francès. Un cartell gran i totalment innecessari deixava clara la recomanació de mantenir-se allunyat de la caiguda mortal, però tragué el cap per l’ampit de la barana i prengué aire amb la força de qui olora les primeres flors d’estiu. Hi havia alguna cosa de magnífic o de sublim en aquell espectacle d’aigua saltant al peu d’una paret de formigó immensa. A la seva esquena un llac d’un blau cel enlluernador s’alçava imponent entre muntanyes i dibuixava un recorregut sinuós que deixava intuir l’antiga llera del riu. Davant, un buit de centenars de metres, una panxa convexa, de pedra, que sagnava aigua poc a poc i vomitava un corriol que seguia el seu curs. Va pensar que, potser, el més impressionant d’una presa és el contrast tan manifest d’aquella calma a

Tant la Reial Audiència com el Consell d’Aragó són dues institucions creades per Ferran II (el catòlic), tot i que no seria correcte pensar que apareixen del no-res, sinó que són producte de la intervenció del monarca, la reformulació i reconsideració de les institucions pròpies de l’imperi (en el sentit del governar) a l’Europa d’inicis de l’Edat Moderna. Així, a la Corona d’Aragó ja existia una Audiència del Rei des de els dies de Pere el Gran d’Aragó (s.XIII), amb el deure imposat al monarca d’oir les demandes de tot aquell que volgués veure’s emparat per un organisme que donés solució als conflictes públics o entre privats i en l’ordinació de la qual ja es fa menció també d’un Consell reial i altres membres o òrgans (com se’n diria avui) amb funcions jurisdiccionals diferenciades. Ferran II va unir-se en núpcies amb la Reina Isabel de Castella, que acabava de rebre el suport dels Castellans en la seva Guerra de Successió a mitjans del segle XV. Conservà, els títols propis

Il·lustració: "El món de Courbet", Guim Camps. - ¡No, eso no! -exclamó-. ¿Por qué tengo que quedarme quieto mientras los enemigos me fusilan? - Porque eso, Abuelo -repuse tras soltar un largo suspiro- eso es la civilización. Albert Sanchez Piñol Aquell matí, en obrir la pantalla del seu dispositiu mòbil, l'Anna tenia més missatges dels habituals. Alguns amb un discret "Bon dia", d'aquells que pretenen iniciar una conversa però esperen una primera resposta. Altres més alarmistes, "Anna, no flipis però contesta, quan puguis, que hem de parlar". Moltes mostres d'apropament i amb una certa impaciència. Què li estava passant a tothom? L'Anna va respondre varis "Hola, digues" i, sense donar-hi més importància de la que podia tenir, la gent pot anar xerrant que el dia avança, va anar al lavabo a posar-se a punt per anar a treballar.

El projecte de la Grada d'animació és controvertit, té molts elements obscurs, no genera ni molt menys un consens suficient en el sí del Barcelonisme i és fàcil preveure que pot ser un projecte que entri en crisi. Hi ha massa preguntes sense respondre i s'ha actuat de manera massa expeditiva. La plataforma "SeguimentFCB" n'ha estat una de les principals impulsores i el Club ha fet seva la proposta, però la informació publicada, i a partir de la qual s'ha aprovat el projecte, no esvaeix totes les preocupacions. Més enllà de la qüestió de la possible "violència" dels espectadors de la Grada, que és potser el tema més sensible i del que s'ha fet més ressò, hi ha altres qüestions preocupants, ja que podem acceptar que ni la plataforma "SeguimentFCB" ni la directiva tenen interès en introduir elements de violència al camp. Així i tot el projecte és defectuós. La idea general, a grans trets, és " ubicar al Gol Sud, o Gol Nord,

Per a Adam, el paradís era allà on era Eva . Mark Twain (1835-1910) A les dotze del migdia d’una jornada habitual d’abril, en Josep deixà l’arada i es disposà a rosegar un crostó de pa acompanyat, per primer cop a la seva vida, d’un embotit curat que la mestressa li oferí. Una manera com una altra d’agrair-li que, després de tants anys servint, en Josep no hagués gosat fer res que no se li hagués demanat abans. Tant era la indiferència vers la seva pròpia persona, forjada per l'hàbit de la servitud, que un matí assolellat, feia ja un temps, davant l’amor de la seva vida, no va gosar comprometre els seus afers de jornaler per tal de no faltar un sol dia a la feina. En Josep era un esclau del surrealisme. *   *   *

"Facts do not cease to exist becouse they are ignored"   Aldous Huxley (1894-1963) A les escales de l'estació del metro de Plaça Catalunya, a Barcelona, hi ha un home que lluita per la seva existència com pocs. Existència a base d'insistència. Té el cos destrossat pel fred dels hiverns. La pell com l'escorça d'un arbre, amb la cara plena d'arrugues. Mig corbat. És difícil comprendre la seva edat: podria tenir vora cinquanta anys, però podria ser més jove. En tot cas, n'aparenta setanta. Camina o, més ben dit, deambula amb un bastó que li fa de crossa. No vull imaginar els seus peus, gastats, endurits, llagats. Se li nota que necessita moure's per tal de no deixar-los recolzats al terra gaire estona. Qui sap si li deuen sagnar. Utilitza la crossa i les dues cames indistintament. Fa saltirons nerviosos. Una passa a la dreta, una passa a l'esquerra. Moviments de cap i de cos sobrevinguts. Canvia de direcció constantment en una guerra i