Desigualment responsables (assaig)

Començo a estar una mica fart d'aquest bombardeig a través de les xarxes que no para de dir-nos que som uns malalts de les xarxes. Ja no per la contradicció evident que això suposa (compartir una foto pel mòbil dient que ens estem tornant idiotes mirant el mòbil), sinó perquè "d'acord, missatge rebut, però què cony vols que hi faci jo? Que les he posat jo les condicions de vida en què vivim?".

I passa el mateix amb tantes altres: recicla! Menja sa! Fes esport! Vigila d'on ve la roba! L'energia renovable! Ojut la contaminació! No llegeixes prou i et relaciones com una merda amb els teus amics i familiars! És més! No tens amics de veritat perquè només vius una fantasia meritocràtica que filtra la gent segons les seves expectatives i les amistats del facebook no compten. No et mediquis tant! Abans això no passava! Abans sabíem com prendre decisions! Abans, para de, no, com pot ser que,...

No tenim prou l'ànima podrida amb això de la postmodernitat i viure l'era més ferotge del capitalisme global que, a més, ens hem de sentir culpables i persones de moral exacrable per no seguir tots els mantres del moment.

"Mantra nostre que esteu al cel, sigui reciclat el vostre rastre ecològic i perdoneu si no em poso a parlar amb la gent al tren així com jo perdono l'imbècil que truca de Vodafone, i no permeteu que caigui en la temptació de comprar al Zara i deslliureu-me d'Instagram. Amén!!"

D'acord, sí, passem moltes hores a la televisió i perdem el temps infinitament amb els Smartphones. Llegim poc i malament. No tenim consciència com a consumidors i ens empassem totes les escombraries audiovisuals i comestibles que ens arriben als ulls o a la boca. A més, ai las!, ens costa reciclar i conduïm cotxes que contaminen un ou i gairebé no hem sentit a parlar d'energies renovables. Anem vestits amb roba i complements fabricats a altres països de manera totalment indigne, humiliant, vexatòria, per tantes altres persones i ni ens immutem. Destrossem la vida de la gent que ens envolta si no encaixa dins uns estereotips estrictes, veiem les catàstrofes com espectacles que compartim a les xarxes i, a sobre, com que som una societat d'imbècils (ara ja no té un altre nom), seguim votant els mateixos representants que, poc a poc, ens han anat servint aquest plat o, directament, ens han servit com menjar per devoradors poders fàctics.

Doncs en començo a estar tip. Segur que tenim responsabilitat sobre tot això?

A veure, parlem clar, quina culpa tinc jo que el Mercadona dels collons, que exprimeix les forces dels seus treballadors fins l'últim cèntim de plusvàlua, decideixi que per incrementar un no sé quin per cent de beneficis m'ho ha de vendre tot envasat dins l'envàs d'un envàs d'un plàstic envasat d'envasos? Ho he de reciclar jo tot això? Posa-m'ho en una punyetera bossa de paper!

I quina culpa tinc jo que a uns quants els surti més econòmic portar productes que es podrien fer a la meva ciutat des de l'altra punta del món?? Quina culpa tinc jo de viure en un país que ha decidit que tres o quatre operadores de mòbil en règim d'oligarquia pudent ens poden vendre tarifes caríssimes per un servei nefast, amb dret a cuixa cada cop que els surt dels nassos molestar-me, enlloc d'un servei de missatgeria gratuït?

Quina culpa tinc jo que la vida que vivim sigui tan poc estimulant (estudis, feina,..) que m'he d'alienar en el fang de tota cort de porcs audiovisual o toxicòmana que m'ofereixen? Quina culpa tinc jo que els programes de la televisió siguin tan merdosos? Quina culpa tinc jo que la roba que trobo a les botigues del meu barri estigui feta en les condicions que està feta? Quina culpa tinc jo que els cotxes que em venen contaminin més l'aire que una locomotora bella dins un garatge?

Entenguem-nos. Hi ha d'haver consciència social, de classe, ambiental, i de tota mena. Hi ha d'haver consciència col·lectiva. Cal estar a favor d'un món en què uns i altres ens arribem al cor i ens estimem i ens parlem sense xeno-homo-retro-maxi-fòbies. Cal ser consumidors crítics. Clar que sí. Però, i si posem una mica les coses a lloc i comencem a repartir una mica les responsabilitats de forma equitativa?

I si ens posem a jutjar i a legislar? I si agafem la paella pel mànec?

I si expropiem els oligopolis? I si comencem a prohibir l'ús excessiu d'envasos? I si prohibim als fabricants de cotxes vendre locomotores velles i els obliguem a restituir els usuaris actuals amb vehicles nous? I si anem a buscar l'Amancio Ortega a les 7h del matí a casa seva, l'obliguem a passar uns dies a les fàbriques de l'Índia i, de passada, que compleixi unes normatives laborals clares i humanes si vol entrar un sol producte a europa?

I si els diem als de Vodafone que no, que no em poden trucar cada dos per tres per fer-nos sentir humiliació a mi i a la persona que rebrà els meus crits a l'altre cantó del telèfon, i que ja poden anar oferint un servei econòmic i eficient arreu si no volen quedar-se sense NIF? I si regulem d'una vegada com, on i quan ens poden bombardejar amb publicitat? I si obliguem a les elèctriques a invertir en renovables i revertir el pes del decreixement d'emissions que caldrà fer ben aviat??

En definitiva, per què no anem entenent que som desigualment responsables, que uns pocs han estat (i estan) vivint, fent i desfent, molt per sobre de les nostres possibilitats, i les del conjunt del món, i, ja que som conscients que el món ha de canviar ben aviat perquè mai tant pocs havien robat tant a tants i el model de vida actual és totalment insostenible, els oferim un pla de reparació a curt termini que els eviti la forca (que seria la mesura adient)?

Quan vulgueu arreglar el món comencem a fer política i, mentrestant, deixem la moral pels ateus que sempre parlen de déu. Jo faré el que pugui, però no em sentiré malament si un dia no reciclo un envàs-on-vas o si no us dic res, companys del món, quan agafo el tren que va a petar de gent cada matí i m'enfilo entre les vostres aixelles buscant un forat d'aire per respirar i m'evadeixo entre les tonteries que trobo per les xarxes socials...