Pau Mogas López-Nieto

Potser som éssers massa dèbils que ens hem quedat sense eines per realitzar una cosa massa gran i profunda per nosaltres: l’amor. A l’era de la tècnica ens hem quedat sense tècnica per estimar. Curiós… Sembla mentida...

D’alguna manera, he anat perdent mica en mica la confiança en l’amor. No, en l’amor no. He anat perdent la confiança en el que la nostra cultura ha anomenat sempre “una relació estable”. De fet, miro al meu voltant i no veig més que inestabilitats. Pot ser que de tanta llibertat que hem volgut per relacionar-nos (renovant la moralitat, utilitzant noves tecnologies,...) hagi arribat un punt en el que no sabem relacionar-nos realment. O potser al revés, potser aquestes noves relacions cap a les que tendim seran molt més bones per a tothom. No ho sé. De totes maneres, busco pistes que m’ajudin a entendre on es troba realment l’amor que som capaços de projectar-nos entre nosaltres, els humans, però no sé per on començar. He pogut distingir una afinitat que pot arribar a donar-se i que pot servir com a pista per arribar a trobar aquest amor perdut. He pogut observar aquest amor profund, encara que no directament sinó en un reflex que projecta en un altre sentiment molt humà; la por. Gai