Pau Mogas López-Nieto

La nova campanya pel reciclatge de la Generalitat va provocar que un nen i una nena em diguessin ahir a la "tele" amb to impertinent: " Tant costa? No tens espai a la cuina per la brossa? Al final no hi haurà espai al món per tanta brossa!" . Jo ho entenc, de veritat. Com a usuaris, com a ciutadans, com a consumidors, tenim una força i un poder de canvi que, de tant en tant, cal anar removent per tal de fomentar noves actituds i nous paradigmes en la societat. Però arriba un punt que, en conjunt, perdem una mica el nord. La imatge d'un món apocalíptic absorbit per les deixalles és esgarrifosa, però us asseguro que si mai hi arribem, si tan sols ens hi encaminem, no deixaré que cap criatura impertinent insinuï que és per culpa meva.

Començo a estar una mica fart d'aquest bombardeig a través de les xarxes que no para de dir-nos que som uns malalts de les xarxes. Ja no per la contradicció evident que això suposa (compartir una foto pel mòbil dient que ens estem tornant idiotes mirant el mòbil), sinó perquè "d'acord, missatge rebut, però què cony vols que hi faci jo? Que les he posat jo les condicions de vida en què vivim?".

Miro el món i tinc la sensació d'observar el passat. No sóc ja l'infant que a classe d'història quedava impressionat per la barbàrie que havien hagut de viure " aquella gent ". Aquell nen que donava les gràcies al destí per haver nascut "ara i aquí" , no "llavors allà" . Ara i aquí tot sembla un capítol trist de les coses que eren d'aquella manera, un apartat més d'un llibre d'història emmalaltit. Una narració d'aquell temps en què la societat era escandalosament desigual, el planeta a l'abisme del col·lapse ambiental i la majoria de gent vivien vides que no valia la pena viure. Miro el món i veig una postal de por pels nens que vindran, sortats, despullats del tel d'ignorància que impregna les nostres vides, que es recordaran de les seves mares i els seus pares quan la vegin i donaran les gràcies al destí per haver nascut aleshores i ençà, no ara i aquí.