El captaire

No en saps res d'aquesta persona. Tota especulació sobre les causes de la seva condició et genera un neguit: “em podria passar a mi?”. La seva imatge, la seva mera presència, és un advertiment: “sí, et podria passar a tu”. La seva existència no sembla un mig camí de res, sinó un final: “així culmina una vida”. Sents una interpel·lació directa a les teves accions i decisions: “no, no em podria passar a mí”. Per un instant, un pensament solidari, empàtic, sembla que t'empeny a fer alguna cosa que, de seguida, es veu frenada per un temor irracional que et fa girar la mirada i fugir. Al cap i a la fi, no n'has de fer res, no és culpa teva, ningú pot vincular-te directament amb la seva sort i, ja se sap, la vida és així. Un darrer pensament abans d'oblidar-lo: com valores tot el que tens! Dones les gràcies al cel però recordes que no creus en déus ni destins, que ets amo del teu camí i, el seu, ha anat bòria avall...

Bòria avall

A Barcelona, fins ben entrat el segle XIX, es feia passar vergonya als delinqüents. En funció dels seus crims, els condemnats eren assotats un centenar o varis centenars de cops, a cada cantonada, al llarg d'un recorregut que comprenia el carrer de la Bòria. Sortien de la plaça del Rei i avançaven, assot rere assot, Bòria avall, fins al lloc de la seva execució. Al seguici hi havia el nunci, l’agutzil i el botxí. Mentre un cantava les malifetes del delinqüent, l'altre el lligava curt i el guarnia amb les seves armes i, el tercer, mostrava els utensilis de tortura i l’assotava mentre maldava per portar els comptes en veu alta dels cops que etzibava. Un autèntic espectacle d’escarni públic.

Divertiment: pels carrers s’hi formava un cercavila en què la llei es feia present a través de la bufonada. El sistema fent-se valer i ensenyant les dents: “Porta’t bé”, ens deia, “que als criminals tot els va malament, tot els va bòria avall”, d’aquí la frase feta. L’escarni públic s'interioritza en forma de constrenyiment privat: “fes allò que has de fer”, “sigues com cal”. I advertimanet: perquè es castigava aquell que, havent-ho pogut fer, no s’havia portat bé: “s’ho mereix”, "és el seu error,". Tot plegat bastit d’una pretensió d'humanisme ja que, el cap i a la fi, tenim la decència de no penjar-lo, arrossegar-lo i esquarterar-lo (com es mereix realment, afegirien els molt bàrbars)...

Penjat, arrossegat i esquarterat

El 1998 el Regne Unit va abolir la pena de mort per traïció i va posar fi a una longeva tradició dels seus llibres estatutaris que es remunta al segle XIII. La llei feia més de cent anys que era obsoleta (no s’havia executat des de 1870). D’ençà del regnat del Rei Enric III (1216-1272) els culpables d’alta traïció eren condemnats a ser arrossegats, penjats, desventrats i esquarterats (hanged, drawn and quartered). N’hi havia prou amb un testimoni, una sola persona, per sentenciar un acusat i era també suficient que el delicte residís en l'imaginari del reu, que no s'hagués dut a terme. És més, n’hi havia prou de ser acusat per un enemic d’haver imaginat un crim contra la muller o el fill gran del Rei, per acabar arrossegat rere un cavall, rebotant sense control contra el terra, vers la fi dels teus dies terrenals. Ja se sap que pels anglesos la decència és quelcom extremadament valorat així que, cap al segle XV, van considerar que els testimonis haurien de ser dos. També van decidir que les dones no haurien d’afrontar aquest destí. Encara, posteriorment, es va procedir a fer els arrossegaments mitjançant un llit de fusta per tal que el botxí, a la forca, hi rebés un criminal en condicions. Finalment, ja entrat el segle XIX, es va considerar que l'esquarterament, per qui havia sobreviscut a l’arrossegament i el penjament, era encara excessiu; de manera que es va canviar la brutal llei hanged, drawn and quartered per la més decent drawing, hanging until dead, and posthumous beheading and quartering, que estalviava viure l'esquarterament amb una sempre més agradable decapitació.

De nou, el delinqüent no és tan sols una persona castigada per la llei, sinó que esdevé imatge de la llei mateixa. L’espectacle de la reacció contra l’alta traïció era l’element compulsiu que el sistema esgrimia als ulls dels seus súbdits. Ja no un advertiment, com pot ser una llei escrita, sinó una amenaça en tota regla. Tu, com no pot ser d'altra manera, entens qui mana i converteixes aquest temor en bondat: “mentre no se m’acudeixi de pensar el que no toca, podré fer la meva vida: treballar, gaudir de família, del menjar, de la llar, d’aigua per rentar-me i de foc per escalfar-me"...

Aquae et ignis interdictio

A l’època arcaica romana, fins a mitjans del segle III aC, era possible legalment deixar una persona en la més onerosa indigència. Això no és particularment sorprenent. El nostre imaginari no n'espera gaire humanitat de cap societat anterior a la nostra. El que és curiós és que la indigència, en aquest cas, es preveia com a remei per a un possible buit legal. Les XII Taules romanes, que aleshores eren l'alfa i l'omega de les solucions als conflictes entre particulars, preveien que, un cop condemnat l’assassí d’un crim contra un home lliure, fos la família del difunt qui s'encarregués de venjar la seva mort (qui hominem liberum dolo sciens morti duit, parricidas esto). Si la mort havia estat involuntària, aleshores n’hi havia prou de presentar un cap de bestiar (si telum manu fugit magis quam iecit, aries subicitur). Però si un condemnat, un culpable, fugia del seu destí amb la família perjudicada, aleshores s’obligava la seva indigència decretant-ne la negació d’aigua i foc (aquae et ignis interdictio). Un home brut, sense accés a l'aigua, fugitiu, famolenc, sense dret a la calor d'una llar o un plat a taula, no tindria gaires opcions a la capital romana. D’aquí que aquest indigent deuria fer por. No tan sols pel seu aspecte, també per la seva causa. La seva situació era, per dir-ho així, merescuda, per tractar-se d'un criminal contra Roma i contra una família romana...

El captaire

“Ostres”, penses una cantonada després, “si ni tan sols m’ha demanat res”.

L'indigent t’ha vist passar i ignorar-lo. De fet se'n fa un fart de veure gent passar, ignorar-lo i témer-lo. Rosega un pa que sembla un xiclet. Mastega amb dificultats una molla que s’enganxa pels racons d'una boca oberta que fa angúnia. La cara li fa un gest de gos abandonat. I ca! No sent res més que la seva pròpia olor però no es desfà de cap dels draps que l'envolten. Fa un fred que pela, tampoc té aigua on rentar-se i al carrer no s'hi pot fer foc. Ja ho va provar un cop i va acabar a la comissaria. “Qui em castiga?”, pensa, “M’ho mereixo?”. La seva presència és un escarni públic, un advertiment. Segueix, bòria avall, i prepara el seu llit de cartró com qui afronta, un dia més, la seva condemna: “Qui em vol aquest mal? Sembla que algú m’exposi a propòsit! Per què ningú m’ajuda!?”, ara ja parla en veu alta i espanta una parella que passava per allà: “Què mireu vosaltres!? M’ha posat aquí el govern! Demà m’executen a la plaça!”. La parella fuig corrent atemorida. L'indigent torna amb el seu soliloqui de condemnat: “si tan sols hagués comès un sol crim...”

---------------------------------------

- KUNKEL, W. “Historia del Derecho Romano”. Ariel.

- MARTÍN, A. “Racons on es feia justícia”. Sàpiens, núm. 12.

- Altres Barcelones. "Boria avall": (https://www.altresbarcelones.com/2009/04/boria-avall.html)