Pau Mogas López-Nieto

Heu vist mai una manifestació, quiets, des d’un balcó? Primer el carrer va ple de cotxes, el tràfic de la vida diària, taxis, més cotxes, un autobús i, de cop, un parell de cotxes de policia, centenars de persones amb banderes, cartells i lemes, crits i cançons; el terra queda ple de paperets i pintades; un parell de cotxes més de policia tanquen la processó i, de seguida, les brigades de neteja; BARCELONA NETA! Neta de papers, neta d’idees, i, com si no hagués passat res, torna el transit de la vida diària, cotxes, taxis, un autobús,... Occident, el capitalisme té aquestes coses. És com un gran forat negre, amb tanta força de gravetat que no deixa escapar ni els raigs de llum. De la mateixa manera, si intentes anar contracorrent, si vols ser antisistema, les lleis del mercat, com la força de gravetat, sovint acaben amb les teves pretensions. No és estrany, doncs, que a occident les perruqueries et deixin el cap ple de “rastes” per uns 100€; que sentim els èxits de Manu Chao a l

L’independentisme català gaudeix de molt bona salut i es demostra, precisament, analitzant les dades des del mateix punt de vista desinflat que ho fa la dreta més rància o el liberalisme nacionalista espanyol. És veritat que no s’ha arribat al 30% de participació, que és menys del que s’havien proposat els organitzadors (EL Mundo, El Pais); és veritat que podien votar immigrants i menors de 18 anys (a partir de 16) (El mundo); és veritat que el vot encontra no havia estat mobilitzat (COPE); és veritat que la consulta s’ha fet a pobles i regions clarament catalanistes i no a les grans ciutats de l’àrea metropolitana (tot arribarà); i és veritat que va ser un diumenge normal (La Razón), potser una mica eclipsat, fins i tot, per La Marató de TV3 (últimament tele3). Certeses que no poden amagar que aquestes consultes s’han organitzat amb poc més de dos mesos, gairebé sense mitjans, des de la societat civil, sense mobilitzar clarament el vot de cap estrat de la ciutadania, sense disposar d

Tenim en la nostra llengua unes certes dificultats i mancances pel que fa el tractament lingüístic dels afers amorosos. Més concretament, tenim certes limitacions per manifestar i comunicar els nostres sentiments afectius en català, cosa que es tradueix en una carència en les relacions que hem de superar fent mans i mànigues. A més, això comporta un parell de curiositats que també està bé mencionar. Els anglosaxons disposen d’un verb, “to love”, que engloba el sentiment que se sent per algú altre i dóna a entendre que estàs enamorat de l’altre, que el vols, que el desitges, que li vols bé i que la seva presència et fa feliç. És gairebé el nivell més elevat de sentiment positiu cap a un altre ésser transmès ja no només pel nom que ho designa (love) sinó, a més, d’una manera activa, un verb (to love) que dóna a entendre que aquest sentiment s’està produint actualment sense límit temporal. En català no “amem”, en català “estimem”. “Estimar”, de fet, és una cosa ben nostrada, és fer ú

Hem vist, i és sabut, que no hi ha un consens en una definició clara del que és l’art. Així que, d’entrada, em semblaria una falta de modèstia pretendre tenir-ne una només començar el comentari. Sembla, però, que un dels aspectes que més ha quallat en les diverses definicions és el fet que, l’art, sempre és en tant que és presentat en un entorn artístic. Aquest fet sembla constatable i independent de les diferents nocions de bellesa, gust, agradabilitat o altres universals semblants que, de fet, ningú ens assegura que existeixin realment. Avui en dia, gairebé qualsevol cosa pot ser considerada art, però s’ha d’acceptar que, per poder començar a parlar-ne, en primer lloc hi ha aquest considerar. Alguna autoritat ha de decretar que podem començar a parlar d’aquesta cosa qualsevol com a subjecte artístic i l’ha de presentar a una comunitat artística, ja sigui el públic menys instruït del que es pugui disposar com el comissari del museu més important. L’autoritat, és clar, tant pot ser l’