Anar contracorrent

Heu vist mai una manifestació, quiets, des d’un balcó? Primer el carrer va ple de cotxes, el tràfic de la vida diària, taxis, més cotxes, un autobús i, de cop, un parell de cotxes de policia, centenars de persones amb banderes, cartells i lemes, crits i cançons; el terra queda ple de paperets i pintades; un parell de cotxes més de policia tanquen la processó i, de seguida, les brigades de neteja; BARCELONA NETA! Neta de papers, neta d’idees, i, com si no hagués passat res, torna el transit de la vida diària, cotxes, taxis, un autobús,...

Occident, el capitalisme té aquestes coses. És com un gran forat negre, amb tanta força de gravetat que no deixa escapar ni els raigs de llum. De la mateixa manera, si intentes anar contracorrent, si vols ser antisistema, les lleis del mercat, com la força de gravetat, sovint acaben amb les teves pretensions. No és estrany, doncs, que a occident les perruqueries et deixin el cap ple de “rastes” per uns 100€; que sentim els èxits de Manu Chao a la ràdio; que les marques de roba et venguin els pantalons ja estripats o banyadors que no s’aguanten a la cintura perquè ensenyis els calçotets; o que la televisió no pari de vendre’ns la rebel·lió com un producte per a joves. Això últim em crida l’atenció especialment: ser rebel hauria de ser una cosa seriosa, hauria de fer por al sistema; doncs no, el sistema ha entès que ser jove o adolescent ja comporta ser rebel i que la rebel·lió es pot vendre com un producte més, de manera controlada, a través de la moda, la música o la cultura. “Rebel·lar-se”, un concepte tergiversat que ja no vol dir gairebé res perquè ha caigut en males mans. Si fa no fa, com els conceptes “llibertat d’expressió” o “llibertat” a seques, quan és en boca dels de la COPE o dels d’aquella plataforma que organitza manifestacions a favor de “la família normal”.

Des de que socialistes i populars, cadascú al seu torn, s’han dedicat a liberalitzar totes les empreses estatals, ha anat creixent la guerra pel mercat de sectors com la telefonia, el transport o l’energia. I ja hem vist que, quan les lleis del mercat es posen en marxa, succeeixen coses, si més no, peculiars, divertides si ens ho volem prendre així, però greus. I és que és el súmmum de la hipocresia, si no un sarcasme desmesurat, que les noves i velles empreses energètiques apel·lin ara a la nostra consciència ecologista per vendre’ns el seu producte. Per favor! És que només faltava això! O sigui, el sector que ha contaminat la terra durant tot el segle passat i encara ho fa, el sector que ha causat més conflictes bèl·lics, ara ens posa anuncis a la televisió, amb musiquetes pacifiques, dient-nos que ens acompanyen en la nostra lluita contra el canvi climàtic i que entre tots, o sigui comprant el seu producte, ajudarem a fer un món més sostenible. Va home va!

Ara, s’ha de dir que la jugada és bona. Ens passegen l’Al Gore i el seu documental una temporadeta i quan tots congreguem amb la seva causa comencen les campanyes de les energètiques que tenen la solució. Gràcies, sou els nostres salvadors!

Però s’ha de ser optimista, els hem d’agrair que facin les coses així, la ironia ens fa pensar i treballar millor. S’ha de ser viu. Hem d’entendre-ho com un avís a tots aquells que havien fet de l’ecologisme una causa noble i coherent: esforceu-vos! perquè el gran forat negre del capitalisme ha convertit la vostra causa en una moda. Si voleu fer escapar un raig de llum heu d’anar contra el corrent...