Salut!

L’independentisme català gaudeix de molt bona salut i es demostra, precisament, analitzant les dades des del mateix punt de vista desinflat que ho fa la dreta més rància o el liberalisme nacionalista espanyol. És veritat que no s’ha arribat al 30% de participació, que és menys del que s’havien proposat els organitzadors (EL Mundo, El Pais); és veritat que podien votar immigrants i menors de 18 anys (a partir de 16) (El mundo); és veritat que el vot encontra no havia estat mobilitzat (COPE); és veritat que la consulta s’ha fet a pobles i regions clarament catalanistes i no a les grans ciutats de l’àrea metropolitana (tot arribarà); i és veritat que va ser un diumenge normal (La Razón), potser una mica eclipsat, fins i tot, per La Marató de TV3 (últimament tele3).

Certeses que no poden amagar que aquestes consultes s’han organitzat amb poc més de dos mesos, gairebé sense mitjans, des de la societat civil, sense mobilitzar clarament el vot de cap estrat de la ciutadania, sense disposar de col·legis electorals ben distribuïts per tots els racons dels municipis i, el més important de tot, sabent que no eren ni realment consultives ni vinculants. Malgrat totes aquestes adversitats, més d’un 25% de la població que era cridada a les urnes ha votat a favor de la independència de Catalunya. Aquesta dada parla per sí sola, no cal engreixar-la de cap manera, no cal fer extrapolacions ni suposicions a l’alça, és més, enlloc de parlar d’un de cada quatre (aquest 25%), podríem fer gairebé la mateixa valoració amb un de cada cinc (20%) catalans amb dret a vot. Posem que un de cada cinc catalans acaba de manifestar de manera activa que vol la independència. No podem saber, encara, quanta gent voldria la sobirania però la federació amb Espanya, a quanta gent simplement ni li va ni li ve, ni podem saber quanta gent hi està realment en desacord (l’abstenció és totalment legítima però no és una manera activa de manifestar una opinió si no està clarament mobilitzada). Aquesta dada és un èxit rotund i és que no podem deixar de banda què vol dir, realment, ser independents. Crear un estat de nou no és poca cosa. Vol dir, a banda d’il·lusió i molta força de voluntat per fer molta feina, un període d’inestabilitat; vol dir incertesa; vol dir por, fins i tot, per totes aquelles persones que han viscut conflictes amb més intensitat; pot voler dir brots de violència i, sobretot, pot recordar a molta gent que aquestes coses no s’acostumen a decidir sense armes de foc (fins ara, clar). Doncs bé, malgrat tota aquesta càrrega emocional, sabent que avui en dia ningú es mobilitza per gairebé res i, tinguem-ho clar, sabent que ningú posaria en risc l’estabilitat i el benestar del que gaudim, en general, a Europa; l’independentisme no és, ni molt menys, una opinió marginal.

Aquestes consultes tenen una funció molt clara. No pretenen referendar realment la independència imminent de Catalunya, entre d’altres coses perquè encara no sabem ben bé ni on comença ni on acaba Catalunya (ni si Catalunya és més que un club); aquestes consultes són una eina de mesura. Mesuren quanta gent, malgrat tot, i cal subratllar (com hem fet) aquest “malgrat tot”, reclama la sobirania per la nostra nació. I el cas és que, malgrat tot, l’independentisme gaudeix de molt bona salut.