Amor en català

Tenim en la nostra llengua unes certes dificultats i mancances pel que fa el tractament lingüístic dels afers amorosos. Més concretament, tenim certes limitacions per manifestar i comunicar els nostres sentiments afectius en català, cosa que es tradueix en una carència en les relacions que hem de superar fent mans i mànigues. A més, això comporta un parell de curiositats que també està bé mencionar.

Els anglosaxons disposen d’un verb, “to love”, que engloba el sentiment que se sent per algú altre i dóna a entendre que estàs enamorat de l’altre, que el vols, que el desitges, que li vols bé i que la seva presència et fa feliç. És gairebé el nivell més elevat de sentiment positiu cap a un altre ésser transmès ja no només pel nom que ho designa (love) sinó, a més, d’una manera activa, un verb (to love) que dóna a entendre que aquest sentiment s’està produint actualment sense límit temporal. En català no “amem”, en català “estimem”. “Estimar”, de fet, és una cosa ben nostrada, és fer ús del seny, de la raó, per tal de determinar el valor d’una cosa. Estimar és fer una estimació, valorar amb seny quin sentiment tenim per algú i el seu nivell de mereixement d’aquest sentiment. Valorem l’altre. Li posem un preu. Però si jo t’estimo encara no t’he explicat res del meu amor, no t’he rebel•lat res de les meves passions cap a tu i, de fet, quan et dic que t’estimo, encara no tens la certesa de que estigui enamorat de tu, boig per tu. Això t’ho puc dir així, descrivint-me com un subjecte enamorat o foll per la teva presència, però és una descripció externa de l’estat d’algú que es mira a si mateix, no una acció constant.

Els castellans es poden dir “te amo” sense que soni arcaïtzant. Ara bé, s’acostumen a dir “te quiero”, bastant més passional però amb un deix possessiu que el nostre seny potser no toleraria tampoc, clar que quan ho sentim de veritat no ens n’estem de dir “et vull” (per mi, per ningú més).

I si no t’he dit gran cosa quan t’he dit que t’estimo encara te’n dic menys quan et dic que “t’estimo molt”. “T’estimo molt” ho podem dir a qualsevol i és menys punyent que un clar “t’estimo” mirant-te als ulls. Com a mínim ens és més fàcil dir-ho així. Resulta, doncs, que en català tenim, potser, un domini més gran del matís amb el que ens estimem entre nosaltres. L’anglosaxó amb el “to love” s’ha venut del tot i després s’ha de preocupar de matissar si no ha estat una mica exagerat el que ha dit. Jo, d’entrada, no et dic res massa compromès, només poso sobre la taula que estic valorant què sento per tu i, això, ho completaré més endavant amb una sèrie de descripcions del meu estat d’ànim quan ets present o ets absent. Puc dir-te “t’estimo molt” i només fer-ho en un missatge de text per dir-te adéu i gràcies per quelcom. Puc dir-te “t’estimo molt i estic molt bé amb tu” sense acabar-te de dir que, en realitat, tens una sèrie de mancances, no ets la persona de la meva vida. Et puc dir que “t’estimo i estic boig per tu” i, ara si, pots estar contenta ja que ets responsable de les meves passions. La veritat, però, és que no només t’estimo...