Art

Hem vist, i és sabut, que no hi ha un consens en una definició clara del que és l’art. Així que, d’entrada, em semblaria una falta de modèstia pretendre tenir-ne una només començar el comentari. Sembla, però, que un dels aspectes que més ha quallat en les diverses definicions és el fet que, l’art, sempre és en tant que és presentat en un entorn artístic. Aquest fet sembla constatable i independent de les diferents nocions de bellesa, gust, agradabilitat o altres universals semblants que, de fet, ningú ens assegura que existeixin realment.

Avui en dia, gairebé qualsevol cosa pot ser considerada art, però s’ha d’acceptar que, per poder començar a parlar-ne, en primer lloc hi ha aquest considerar. Alguna autoritat ha de decretar que podem començar a parlar d’aquesta cosa qualsevol com a subjecte artístic i l’ha de presentar a una comunitat artística, ja sigui el públic menys instruït del que es pugui disposar com el comissari del museu més important. L’autoritat, és clar, tant pot ser l’artista mateix i la seva capacitat de convèncer o bé el dit d’un erudit que senyali cap on hem de mirar els altres, però algú ha de fer aquest primer gest de presentar la cosa. Així que, d’entrada, sense més reflexió, gairebé sembla que s’estigui parlant d’un mer llenguatge en el que algú comunica alguna cosa a algú altre sense que hi hagi res més en joc, un mitjà per a un fi. Però l’art, segurament, no té res a veure amb els mitjans i els fins o, aquests, segurament posen més traves a aclarir el què és que no pas ens hi ajuden. Qualsevol objecte, doncs, podria ser una peça artística. Podríem ara, a mode d’exercici, considerar tot allò que no creiem que pugui ser art, principalment per no tractar-se de res material, com el sentiment de tristesa o la felicitat d’una persona, per tal de passar per aquest sedàs de la presentació. Veiem que, segurament, si algú trobés els mitjans de presentar aquesta tristesa o felicitat també podríem estar parlant d’art. Així que sembla que, efectivament, l’art té alguna cosa a veure amb la possibilitat de presentar un objecte ja sigui amb la finalitat de comunicar alguna cosa o no, encara que sempre s’estaria dient alguna cosa de l’art mateix, com a mínim, que allò que es presenta és art. No sembla que tingui res a veure amb la utilitat ni amb la delimitació dels conceptes universals esmentats, però si que ens parla d’un marc de llibertat en el que es pot anar presentant noves formes i nous continguts artístics. 

L’art, doncs, podria ser un marc de llibertat que es definiria per la seva indefinició i per la seva constant expansió. L’artista, amb cada peça, expandiria una mica més aquest marc de llibertat. L’art, com l’univers mateix, estaria en constant expansió però la seva constant no seria la velocitat de la llum sinó el produir de l’artista, el joc de la presentació. Cada nova presentació col·locaria un nou límit en expansió d’aquest marc de llibertat de l’art; així que, d’alguna manera, ajudaria a definir la seva indefinició en l’acte de presentar-se, i aportaria que, com a mínim, el que s’està presentant també forma part de l’art en tant que és un producte d’aquest marc de llibertat.