Principi dispositiu de les CA. El cas de Segòvia

La Constitució espanyola reconeix i garanteix el dret a la autonomia de les nacionalitats i les regions que integren la nació (art. 2 CE). A tals efectes, estableix les bases per a un nou model d’organització territorial que permeti la constitució de comunitats autònomes dotades d’institucions i poders de naturalesa estatal. Com llegim en l’estudi d’aquest mòdul (pàg. 14), la Constitució no determina quines són les comunitats autònomes que s’han de crear, ni tampoc quins són els territoris que tenen dret a constituir una comunitat autònoma, qüestions que es deixen en mans dels mateixos territoris que vulguin accedir a l’autonomia. Sí que estableix, però, les condicions generals que hauran de complir i el procediment a seguir. D’aquesta configuració del model territorial peculiar de la Constitució espanyola se’n deriva que es formuli sobre la base d’un “principi dispositiu”, ja que els territoris de l’Estat espanyol, sempre que compleixin els requisits esmentats, tenen el dret (però no la obligació a priori) d’accedir a l’autonomia. Així, pel que s’ha dit, podem entendre que aquest principi dispositiu no és il·limitat, ja que no reconeix aquest dret d’accés a l’autonomia a tots els territoris, ni amb els mateixos procediments, ni amb una configuració il·limitada que pogués arribar a equiparar autonomia amb sobirania; sinó que estableix les condicions segons els quals les diferents províncies poden associar-se per a exercir aquest dret o reclamar-lo de manera exclusiva, estableix les vies i procediments per a cada un dels casos i posa un límit a les competències susceptibles de ser transferides des de l’Estat (Títol VIII CE, articles 137 a 158 CE).

La província de Segòvia va seguir un procés accidentat pel que fa la seva incorporació a la Comunitat Autònoma de Castella-Lleó, a la que forma part actualment. En conformar-se la voluntat de les seves províncies limítrofes d’erigir-se en comunitat autònoma, Segòvia no va accedir directament a formar part del procés. Posteriorment, tot i haver procedit amb aquesta negativa inicial al procés autonòmic compartit amb altres províncies, inicia la petició de conformar-se com una comunitat autònoma uniprovincial. Cap dels dos supòsits inicials succeeixen amb èxit. Finalment, el Govern central, invocant la protecció de l’interès general i en veure que arribats a l’any 1983 Segòvia era l’única província que no formava part de cap Comunitat Autònoma, va dictaminar mitjançant la Llei Orgànica 5/1983 que aquesta fos incorporada al procés autonòmic de Castella i Lleó, seguint el supòsit de l’Article 144 c) de la Constitució Espanyola. Aquesta “incorporació forçosa” va ser motiu de recurs d’inconstitucionalitat presentat al Tribunal Constitucional per 54 senadors, per considerar que les Corts s’havien excedit en el sentit rectament entès d’aquest article constitucional, de manera que té sentit preguntar-se per la constitucionalitat d’aquest acte.

La Sentència del Tribunal Constitucional (STC 100/1984) desestima el recurs el 8 de novembre de 1984 i manté la vigència de la Llei Orgànica 5/1983, pel que la província de Segòvia passa a formar part, finalment, de manera forçosa, de la Comunitat Autònoma de Castella i Lleó. Els motius del TC per declarar la constitucionalitat de la llei i, per tant, la constitucionalitat de la incorporació forçosa d’una província a una Comunitat Autònoma, giren entorn de la interpretació de l’article 144 c) CE, que atorga la potestat a les Corts Generals de substituir la iniciativa de les Corporacions locals mitjançant una llei orgànica i per motius d’interès general; i entorn de la possibilitat d’invocar aquest article i aprovar aquesta llei abans de transcorreguts cinc anys des del fracàs del primer projecte d’incorporació a una Comunitat Autònoma (art. 143.3 CE). El TC considera que les Corts no han de respectar aquest període de cinc anys i ho argumenta per la naturalesa mateix de l’article 144c (argument ontològic), ja que per definició les Corts Generals intervenen segons aquest article en virtut de la protecció de l’interès general que, per tant, no pot veure’s interromput per una decisió inicial presa per un ens integrant de la totalitat nacional (STC 100/1984 FJ1). La norma del 144 CE és una norma de tancament del sistema (STC 100/1984 FJ3) que atorga una potestat a les Corts Generals per la eventual primacia de l’interès general, pel que, encara que accedir a l’autonomia sigui un dret i no pas una obligació, tal com argumenten els ponents del recurs (STC 100/1984 A1), la incorporació forçosa no és inconstitucional, ja que les Corts han dictaminat una llei vàlida seguint els supòsits del 144 i tenint en compte la naturalesa de la província en qüestió, Segòvia, que no reuneix les característiques que podrien limitar els efectes d’aquest article constitucional en virtut d’altres preceptes com les disposicions transitòries segona, quarta i cinquena (STC 100/1984 FJ3).