Equitat i jurisdicció en el dret baixmedieval

Hi ha una relació prou clara entre els conceptes d’equitat i de jurisdicció, ja que caldria entendre que la primera és la conseqüència substantiva del correcte exercici de la segona. Però més enllà de posar els conceptes en relació se’ns demana que reflexionem una mica entorn dels mateixos, pel que sembla adient optar per oferir una definició inicial per, seguidament, aprofundir una mica en les seves connotacions i idiosincràsies.

Segons la glossa, els comentaris afegits als textos de Dret Romà rebuts a través del Digest i el Codi Justinià arreu del continent europeu entre els segles XII i XIV (també al Principat de Catalunya), “la jurisdicció és la potestat pública introduïda amb l’obligació de declarar el dret i d’establir l’equitat” (Mòdul 2, apartat 2.2.). D’aquesta manera, la jurisdicció se’ns presenta com un poder públic, o l’únic poder públic, capacitat per a interferir entre els afers de la comunitat i els individus i amb la finalitat de fer complir allò que ve manat per una norma objectiva, que després analitzarem, i establir un ordre de les coses, el correcte, raonat i obligatori per a tothom que, al mateix temps, atorga allò que és just per a cadascú dins la comunitat. La jurisdicció és un concepte proper al de la sobirania, però al tractar-se d’una concepció del ius commune, dista del concepte modern de Bodin (poder il·limitat i perpetu a la terra), i es comporta com un poder limitat i graduat, situat ontològicament sota el poder perpetu de Déu (Jurisdicció Universal), que és l’única font de legitimitat d’aquest poder que pot ser graduat a la terra horitzontalment (jurisdiccions generals de cada regne, jurisdiccions senyorials, jurisdiccions municipals, gremials, etc.) i verticalment (mer imperi, imperi mixt, mòdica coerció o jurisdicció strictu sensu). D’aquesta manera, cada comunitat política cristiana local només tenia sentit dins la comunitat cristiana universal de l’església.

Què és, doncs, la justícia en aquesta concepció medieval i, a la vegada, de tradició romana? Les Leges Palatinae (1337) de Mallorca s’hi refereixen com la “constant i perpètua voluntat que atribueix a cadascú el seu dret, negligint la pròpia utilitat per tal de salvaguardar l’equitat comuna”. L’equitat, doncs, resulta d’aplicar un dret positiu (Ius) segons els principis de la Justícia, una mena de dret natural (Iustitia), que no poden ser altre cosa que la voluntat de Déu, que és l’única substància constant i perpètua (les coses materials pereixen). Si la Filosofia (la ciència o la teologia aleshores) era la investigació i l‘estudi dels designis de Déu i tota obra natural o humana era producte d’aquesta voluntat divina, de la mateixa manera tot dret positiu no podia ser altre cosa que l’aplicació acurada que els homes poguessin fer d’allò que Déu manava a través dels seus textos, senyals o intervencions a la terra. Existeix, doncs, un Dret Natural, unes lleis que condicionen els afers dels homes i que han de ser obeïdes de la mateixa manera que les plantes segueixen les lleis dels cicles de les collites, també creació i voluntat de Déu. D’aquesta manera, aquesta JUSTÍCIA és el producte de la correcta producció de lleis, obligatòries per a la comunitat i pels individus, que segueixin unes lleis universals per a tota la comunitat cristiana i, els titulars d’aquesta potestat, cal que facin observar aquest dret objectiu, que apliquin la norma general i que garanteixin el funcionament de les institucions públiques, ja sigui a través de la jurisdicció contenciosa (forçosa i exercida d’ofici) o de la jurisdicció voluntària (a què podien emparar-se els sol·licitants per petició), sempre seguint els principis d’aquesta voluntat constant i perpètua (divina i, per tant, justa). Això no implica que tothom tingui els mateixos drets i deures (equitat no és igualtat), en una societat estamental existeixen distincions constants entre les normes a observar pels uns o pels altres articulats a través de privilegis, mercès o excepcions; però implica que tots els membres de la comunitat acabin retribuïts amb el seu dret, més enllà del seu interès particular i per salvaguardar aquesta equitat comuna.

Així, ens trobem amb una dicotomia entre la llei natural i la llei positiva, que ara ja podem denominar equitat rude i equitat erudita i amb un subjecte infinit (Déu) productor de la primera i un subjecte temporal (el titular de la jurisdicció) amb el deure de produir la segona. La figura del titular d’aquesta potestat tan rellevant, el titular de la jurisdicció (el Rei en darrera instància), és el poder públic ordenador de la comunitat, que queda ubicada entre la voluntat de Déu i cada un dels individus, a la vegada que reforça la idea mateixa de la comunitat i la manté unida a través dels vincles que obliguen a tots els seus membres (normes i sentències). Aquesta potestat, doncs, ja no és un Dret discrecional del seu titular, sinó una obligació en tota regla. La jurisdicció és el poder públic, exercit pel seu titular, amb el DEURE de declarar el Dret (produir i fer complir un dret positiu) i d’aquesta manera establir l’equitat (rude). El Rei, doncs, en el moment d’acceptar la titularitat de la jurisdicció, acceptava el deure de convertir el dret general cristià en dret positiu, tant en l’àmbit general mitjançant la llei, com en l’àmbit particular a través de les sentències.

Sobre l’exercici d’aquesta jurisdicció a la Corona d’Aragó caldria fer esment de les vies o procediments de justícia emprats (justícia, gràcia i govern), així com del conjunt de l’Administració de Justícia, les seves institucions i els diferents oficials que la conformaven, però cal acotar l’objecte de l’exercici als conceptes treballats, de manera que finalitzarem puntualitzant que en cap cas podem parlar de poders autònoms i independents, sinó de mitjans diversos de manifestació i exercici d’aquesta jurisdicció: un sol poder públic, el poder que la corona atorgava al monarca sobre la comunitat on Déu l’havia elegit per a ser-ne el Rei.