Dumas (I)
Imatge: "The unbearable lightness of being" de Anokarina
El hombre nace sin dientes, sin cabello y sin ilusiones. Y muere lo mismo: sin dientes, sin cabellos y sin ilusiones.
Alexandre Dumas (1802-1870) Escriptor francès.
Un cartell gran i totalment innecessari deixava clara la recomanació de mantenir-se allunyat de la caiguda mortal, però tragué el cap per l’ampit de la barana i prengué aire amb la força de qui olora les primeres flors d’estiu. Hi havia alguna cosa de magnífic o de sublim en aquell espectacle d’aigua saltant al peu d’una paret de formigó immensa. A la seva esquena un llac d’un blau cel enlluernador s’alçava imponent entre muntanyes i dibuixava un recorregut sinuós que deixava intuir l’antiga llera del riu. Davant, un buit de centenars de metres, una panxa convexa, de pedra, que sagnava aigua poc a poc i vomitava un corriol que seguia el seu curs. Va pensar que, potser, el més impressionant d’una presa és el contrast tan manifest d’aquella calma aparent i la forta sensació d’un perill latent.
Va fer unes passes enrere aixecant la vista al meandre que començava muntanya enllà fins topar amb la paret que conté, com Atlas amb els cels, el bast embassament d’aigua. La seva ment, donada a les produccions catastròfiques, va començar a treballar de manera incansable. Primer li va fer notar el pes de tots els milers de litres d’aigua carregats a la seva esquena. Una forta pressió a la ronyonada va acompanyar aquell pensament i li corbà la gepa. Va obrir els braços per ajudar la paret a aguantar l’envestida de l’aigua i va poder sentir com es recolzava a les espatlles de les muntanyes adjacents. La seva contorsió acompanyava el repartiment de forces de l’estructura a través de les seves extremitats, de les lumbars cap al paisatge, a banda dreta i esquerra, amb els braços, i del clatell a la glera amb les cames. I per compensar el pes creixent que començava a ser una tortura, el cap li va fer recordar l’aixeta oberta per la que descarregava aigua riu avall. També el silenci majestuós de popa contrastava amb el fort brunzit del salt d'aigua que tenia entre les cames. Una petita micció el va acabar de turmentar, l'estaborní i el tombà a terra amb una sensació pertorbada.
Aquella experiència l'havia deixat amb una consciencia diluïda entre el ver, l’absurd i la filosofia. Així, tombat al terra, amb els calçotets mullats, un sol espatarrant li torrava la cara però mantenia els ulls oberts amb les pupil·les lluitant per protegir les seves còrnies i entre llàgrimes.
Cal obrir l’aixeta, va pensar. El pes de la vida posa a prova els límits de la pròpia experiència i és indispensable saber obrir pas, deixar córrer alguna cosa, que s’escapi part del cabal.
Cal obrir l’aixeta, es va tornar a dir. La vida s’ha anat tornant, dia a dia, més complexa i costa més retenir-la com una unitat completa. Potser abans pensava el món des d’una sola perspectiva, entomava el riu de cara i pretenia retenir-lo tot; ara m’he de conformar en veure cada fracció de realitat durant una estona i deixar passar moltes coses, oblidar-les o no advertir-les.
Viure pot pesar massa i cal obrir l’aixeta, es repetí insistentment, per tal que l’esforç mereixi la pena, per tal de fer-ne alguna cosa digna de tanta energia fluint pel corrent. Segur, la mort per ofegament podria alliberar de moltes responsabilitats i que algú altre s'encarregués de controlar els corrents d’aigua, que tu marxes corrent avall alleugerit. Però morir no prova haver viscut. Cal buscar força i tornar a prémer la llera del riu, amb les cames, i amb els braços les muntanyes.
I amb aquest pensament el sol començà a cremar els ulls d’aquell que seguia ajagut a la carena d’una presa estabornit per la immensitat del paisatge, entre un petit mar blau cel i una cascada sorollosa, amb els pantalons mullats. Aquell que, com l’ase de Buridan, havia quedat bloquejat entre la vida i el suïcidi, entre la calma de la paret del pantà i l’abisme que vomitava el riu, sense poder decidir si ser engolit per una presa o ser-ne expulsat corrent avall. Sovint aquest malabarisme em deu mantenir viu, va pensar, més que no aquest cartell que m'adverteix d'una obvietat.
Va fer unes passes enrere aixecant la vista al meandre que començava muntanya enllà fins topar amb la paret que conté, com Atlas amb els cels, el bast embassament d’aigua. La seva ment, donada a les produccions catastròfiques, va començar a treballar de manera incansable. Primer li va fer notar el pes de tots els milers de litres d’aigua carregats a la seva esquena. Una forta pressió a la ronyonada va acompanyar aquell pensament i li corbà la gepa. Va obrir els braços per ajudar la paret a aguantar l’envestida de l’aigua i va poder sentir com es recolzava a les espatlles de les muntanyes adjacents. La seva contorsió acompanyava el repartiment de forces de l’estructura a través de les seves extremitats, de les lumbars cap al paisatge, a banda dreta i esquerra, amb els braços, i del clatell a la glera amb les cames. I per compensar el pes creixent que començava a ser una tortura, el cap li va fer recordar l’aixeta oberta per la que descarregava aigua riu avall. També el silenci majestuós de popa contrastava amb el fort brunzit del salt d'aigua que tenia entre les cames. Una petita micció el va acabar de turmentar, l'estaborní i el tombà a terra amb una sensació pertorbada.
Aquella experiència l'havia deixat amb una consciencia diluïda entre el ver, l’absurd i la filosofia. Així, tombat al terra, amb els calçotets mullats, un sol espatarrant li torrava la cara però mantenia els ulls oberts amb les pupil·les lluitant per protegir les seves còrnies i entre llàgrimes.
Cal obrir l’aixeta, va pensar. El pes de la vida posa a prova els límits de la pròpia experiència i és indispensable saber obrir pas, deixar córrer alguna cosa, que s’escapi part del cabal.
Cal obrir l’aixeta, es va tornar a dir. La vida s’ha anat tornant, dia a dia, més complexa i costa més retenir-la com una unitat completa. Potser abans pensava el món des d’una sola perspectiva, entomava el riu de cara i pretenia retenir-lo tot; ara m’he de conformar en veure cada fracció de realitat durant una estona i deixar passar moltes coses, oblidar-les o no advertir-les.
Viure pot pesar massa i cal obrir l’aixeta, es repetí insistentment, per tal que l’esforç mereixi la pena, per tal de fer-ne alguna cosa digna de tanta energia fluint pel corrent. Segur, la mort per ofegament podria alliberar de moltes responsabilitats i que algú altre s'encarregués de controlar els corrents d’aigua, que tu marxes corrent avall alleugerit. Però morir no prova haver viscut. Cal buscar força i tornar a prémer la llera del riu, amb les cames, i amb els braços les muntanyes.
I amb aquest pensament el sol començà a cremar els ulls d’aquell que seguia ajagut a la carena d’una presa estabornit per la immensitat del paisatge, entre un petit mar blau cel i una cascada sorollosa, amb els pantalons mullats. Aquell que, com l’ase de Buridan, havia quedat bloquejat entre la vida i el suïcidi, entre la calma de la paret del pantà i l’abisme que vomitava el riu, sense poder decidir si ser engolit per una presa o ser-ne expulsat corrent avall. Sovint aquest malabarisme em deu mantenir viu, va pensar, més que no aquest cartell que m'adverteix d'una obvietat.
Comentaris