Reial Audiència i Consell d'Aragó en l'època de Ferran II de Castella

Tant la Reial Audiència com el Consell d’Aragó són dues institucions creades per Ferran II (el catòlic), tot i que no seria correcte pensar que apareixen del no-res, sinó que són producte de la intervenció del monarca, la reformulació i reconsideració de les institucions pròpies de l’imperi (en el sentit del governar) a l’Europa d’inicis de l’Edat Moderna.

Així, a la Corona d’Aragó ja existia una Audiència del Rei des de els dies de Pere el Gran d’Aragó (s.XIII), amb el deure imposat al monarca d’oir les demandes de tot aquell que volgués veure’s emparat per un organisme que donés solució als conflictes públics o entre privats i en l’ordinació de la qual ja es fa menció també d’un Consell reial i altres membres o òrgans (com se’n diria avui) amb funcions jurisdiccionals diferenciades.

Ferran II va unir-se en núpcies amb la Reina Isabel de Castella, que acabava de rebre el suport dels Castellans en la seva Guerra de Successió a mitjans del segle XV. Conservà, els títols propis del Rei d’Aragó i tots els Comtats i Regnes que des de feia segles el configuraven, però traslladà la seva residència a Castella. La sort de les institucions de la Corona d’Aragó quedà vinculada a aquest desplaçament cap al centre de Castella, ja que aniran veient com el seu paper va modificant-se formalment i material pel mateix devenir de la política Aragonesa i Castellana i com, finalment, quedaran abolides el 1707 i gairebé oblidades a partir de 1714, al llarg de la Guerra de Successió de Catalunya.

En aquest context, i per tal de posar ordre en els afers de la Corona d’Aragó i els seus regnes, Ferran II i la seva Cort crearan la Reial Audiència (el 1493) i el Consell d’Aragó (el 1494). Si ho traslladéssim al llenguatge político-jurídic actual podríem orientar-nos mentalment, i simplificant molt els matisos, que l’Audiència era un òrgan judicial i executiu que tractava amb els casos que afectaven als particulars o els privats (entre ells o vers la cosa pública), mentre que el Consell era un òrgan de direcció política, potser sense les potestats legislatives estrictament diferenciades com podria tenir la Cort Reial però si a camí entre el poder legislatiu i, sobretot, l’executiu, amb certes potestats judicials d’última instància. Però evidentment l’edat moderna no es caracteritza per la precisió d’aquest vocabulari ni per la divisió de poders contemporània i il·lustrada (ni Locke, ni Kant, ni el trio il·luminat francès havien nascut encara) que ens serveix per ubicar-nos avui en dia.

Així, la Reial Audiència passà a ser el màxim òrgan jurisdiccional del Principat de Catalunya i els Comtats de Rosselló i Cerdanya. El conjunt de titulats de part de les diferents jurisdiccions (als municipis, per exemple, els veguers o els batlles) quedaven sota la seva observança, així com, en darrera instància, el coneixement de les causes evocades i de regalia, o els recursos contra sentències i resolucions de jutges inferiors. Aquesta no estava integrada estrictament per homes d’armes, sinó per doctors (vuit) i jutges (dos) de cort per a afers criminals primer, i dividits en sales específiques especialitzades en matèria civil o criminal després, i encapçalades pel Canceller i el Vicecanceller.

En un context en què les Corts van anar essent convocades cada cop amb una freqüència més escassa, les seves decisions i les seves sentències van anar conformant una doctrina i un costum que es va anar establint gairebé com a llei o com a forta orientació a l’hora de fer complir el Dret, tot plegat en detriment de les mateixes Corts Reials menyspreades pels reis de la casa d’Áustria els anys i segles immediatament posteriors (en el mateix context la Diputació del General de Barcelona anirà agafant la preponderància de la direcció política tan estretament lligada a la gestió el fisc, la dot i els tributs reials).

D’altra banda, el Consell d’Aragó era l’òrgan assessor pels afers de direcció política de la Corona d’Aragó, els seus negocis i el control i gestió del fisc o, per dir-ho així, de tota la cosa pública dels Regnes i Comtats d’Aragó. La incidència del pactisme i els equilibris entre les diferents jurisdiccions dels regnes i comtats era més manifesta en aquest organisme, ja que estava integrat per membres de tots els territoris (set regents, quatre secretaris, un advocat i un tresorer presidits pel vicecanceller). Les seves funcions eren aconsellar el monarca en matèria de gràcia, de govern i de justícia; documentar els actes i els negocis jurídics de la corona d’Aragó i, també, actuar com a tribunal de justícia en última instància pels processos que se li remetien en apel·lació o suplicació des d’Aragó, València, Mallorca i Sardenya (al Principat només de les causes d’oficials reials motivades per actuacions en els seus oficis i de les causes patrimonials, ja que per les altres qüestions era la pròpia Reial Audiència de Catalunya qui actuava en darrera instància).