Dret català modern: iuscentrisme, pactisme, contrafacció i legalitat paccionada
El Principat de Catalunya, abans del Decret de Nova Planta, havia estat subjecte d’un devenir particular i força únic pel que fa la creació i evolució d’institucions reguladores del poder. Si es permet expressar-ho de forma teleològica, és fàcil observar aquesta construcció institucional com una dialèctica entre els diferents estaments baixmedievals de la societat catalana i el titular de la jurisdicció universal (el Rei de la Corona d'Aragó). L’organització política del Principat partia d’una base pactista i iuscentrista, en què l’observança del Dret positiu ja era vista com la millor via per a organitzar la societat i el bé comú (i particular) i també la més ajustada al Dret diví. Deixant de banda la Constitució 'poc valria' del segle XV, ja anteriorment les constitucions aprovades per la Cort catalana el segle XIII contenien principis defensors dels drets i llibertats de les parts que poguessin requerir un emparament davant d'un poder senyorial que, per naturalesa o per descuit, sovint podia excedir allò que és just. Així mateix, també als darrers segles de vigència de les Constitucions i llibertats catalanes trobem institucions com la Reial Audiència o el Consell, en què es fan equilibris i malabars per tal de col·locar allò que és just al centre de la creació del dret mateix en l’exercici de la jurisdicció.
D’aquesta manera, s'hi aprecia una certa evolució d'aquest entramat institucional baixmedieval cap a unes formes cada cop més properes al Constitucionalisme modern. Si l’observança del dret, a través del pactisme i el control de la jurisdicció d’aquesta complexa societat estamental, adquirís un sentit ascendent, de pitjor a millor, de menys ben regulat a més ben regulat, podem pensar que el Principat es trobava en un punt d’inflexió cap al Constitucionalisme, l’Estat de Dret o la Divisió de Poders. I tot això segles abans que la Il·lustració n’agafés l’estendard i ho vehiculés a través de dues de les revolucions més importants de la història, a França i els EUA, i gairebé “sense despentinar-se”, com aquell qui diu, ja que tot plegat hauria estat fruit d’una evolució natural a les maneres de fer i el tarannà de les institucions i els poders dels catalans. És en aquest punt d'inflexió que la Guerra de successió i el posterior Decret de Nova Planta estroncà aquest devenir i submergí les institucions polítiques del territori a la 'moda' absolutista europea.
En aquest punt d’inflexió, doncs, just a l’inici del segle XVIII a Catalunya, trobem l’origen del Tribunal de Contrafeccions. Una institució que durarà ben pocs anys des de la seva creació el 1702 fins la seva abolició el 1714 (1715). Es tracta probablement d’una de les primeres institucions que allunyaria la darrera instància de la jurisdicció i el poder terrenal de les mans dels monarques tot i inclosa en aquesta tradició pactista i d’observança de la llei pròpia del Principat de Catalunya. El Tribunal de Contrafeccions havia de servir precisament per això, per oir en última instància d’aquells conflictes que poguessin posar en risc l’observança del Dret i les Constitucions i Llibertats de Catalunya, fins i tot per sobre de les decisions de la Cort o el Monarca, encara que sense eliminar del tot la mateixa Cort o la monarquia de la pròpia institució, ja que tres dels seus jutges en serien membres. Més que de la procedència dels sis membres col·legiats que havien d’integrar el tribunal, allò que cal destacar-ne és la seva posició en l’entramat institucional, ja que, com hem dit, hauria actuat com a darrera instància i les seves sentència ja no haurien pogut ser recorregudes a cap instància superior. A més, era la Diputació del General o els particulars a través de la Diputació si aquesta no s’havia mobilitzat per actuar d’ofici, qui podia dirigir-se a aquest Tribunal, que havia d’actuar per protegir i preservar l’observança de la llei i els Drets del país.
Tant la tradició pactista com el mateix Tribunal de Contrafeccions feien del Principat una rara avis que xocava frontalment amb les idees pròpies de l’absolutisme que imperava a la resta d’Europa i, concretament (malauradament) també a Castella. D’aquí que tots els informes posteriors a la derogació de les Constitucions i Llibertats catalanes sobre el govern que calia concedir al Principat de Catalunya seguissin un corrent contrari a la pròpia tradició del territori, ja que l’absolutisme manté una relació diferent amb els conceptes del pactisme o el tracte dels estaments socials i, per definició, s’oposa al concepte del iuscentrisme, ja que al centre hi ha aquest “absolut”, aquest monarca i aquest entramat estatal administratiu concèntric i autoprotector, que s’allunya de l’observança de la llei com a autèntic eix central de l’organització dels estaments de la societat.
Comentaris