Piñol (I)

Il·lustració: "El món de Courbet", Guim Camps.

- ¡No, eso no! -exclamó-. ¿Por qué tengo que quedarme quieto mientras los enemigos me fusilan?

- Porque eso, Abuelo -repuse tras soltar un largo suspiro- eso es la civilización.

Albert Sanchez Piñol

Aquell matí, en obrir la pantalla del seu dispositiu mòbil, l'Anna tenia més missatges dels habituals. Alguns amb un discret "Bon dia", d'aquells que pretenen iniciar una conversa però esperen una primera resposta. Altres més alarmistes, "Anna, no flipis però contesta, quan puguis, que hem de parlar". Moltes mostres d'apropament i amb una certa impaciència. Què li estava passant a tothom? L'Anna va respondre varis "Hola, digues" i, sense donar-hi més importància de la que podia tenir, la gent pot anar xerrant que el dia avança, va anar al lavabo a posar-se a punt per anar a treballar.

Passava el raspall de dents amb agilitat i perícia, amb una certa pressa, el bany ple del baf de la dutxa matinal. Un monyo amb una tovallola petita li embolicava el cap i una altra li envoltava el cos. La pell encara humida. La ràdio anunciava les 7.30 i començava a tenir pressa de veritat. El telèfon va tornar a vibrar de manera histriònica. "Tia, no t'espantis, prefereixo ser jo qui t'ho digui, si necessites res sóc amb tu". Seguidament, una imatge es descarregava borrosa i s'intuïa la silueta d'una noia. La posició del cos, el difuminat de la llum, tot li resultava horriblement familiar. El pols li va fer un salt. El cos se li encenia de dolor, enrogia. Amb la mà encara agafava el raspall que li apuntava directe a una boca que espumejava pasta dentrífica. El producte blanc condensat i mentolat li empastifava les dents i li regalimava per la galta fins el mentó. La imatge va ocupar la pantalla per complet i, de cop, enlloc d'un telèfon tenia un mirall entre les mans. Un primer pla del seu rostre amb un tronc apuntant també directe a la seva boca i el mateix espumeig blanc i condensat empastifant la seva cara. "Cocinando huevos al mentón", titulava la instantània.

Uns mesos abans, l'Isac tornava a casa amb pressa un matí abans d'anar a treballar. Seguia fent l'amor mentalment amb l'Anna, no se la podia treure del cap. Repassava les fotografies d'aquella nit boja que hi havia guardades al seu telèfon mòbil i el consumia la son. I que guapa que era. I quins cabells. I el record d'aquella olor. El que havia començat amb uns retrats innocents al sofà del menjador havia anat pujant de to fins acabar fent un reportatge d'allò més morbós. I recorda enviar-m'ho TOT, li havia exclamat l'Anna mig adormida encara amb l'últim petó de comiat feia tan sols uns minuts, que jo també les vull tenir. El que no podien saber els dos amants és que aquells eren els darrers petons que es feien. L'Isac havia fet un pas en fals a la cantonada equivocada, despistat amb aquelles imatges, i un cotxe el colpejà lleugerament. Potser la porta o només el retrovisor. Un toc suficient per fer-lo saltar contra la llamborda equivocada, aquella que sortia enfora, escapçada, moguda per la roda d'un camió de gran tara que el dia anterior havia estat movent runa a la finca del davant. Ni policies, ni ambulàncies, ni testimonis van adonar-se que el telèfon mòbil de l'Isac havia saltat metres enllà sota la roda d'un cotxe aparcat.

L'Anna es deixà caure atordida sobre la tassa del vàter. Li dolia el cor, o els ronyons, o la vida. No havia tornat a pensar en aquella sessió de fotos apassionada que ara s'escampava per les xarxes de forma viral. Mirà el desodorant de qui un matí, feia mesos, li havia fet un darrer petó al front després d'una última nit d'abraçades eternes. El guardava, o no se n'havia pogut desfer, tan se val. "Gracies per avisar-me. Ara sóc infanteria de la pornografia, carn de canó d'un món malalt. No necessito res, no et preocupis".