Usatge "Alium namque", el mandat dels Prínceps al Principat de Catalunya
Usatge “Alium namque”
“Altre noble, honest e profitós usatge meseren los
sobredits prínceps, que ells tengueren, e lurs successors manaren tenir per
tots temps, ço és que tenguessen cort e gran companya, e fessen condit, e
donassen soldadas, e fessen esmenas, e tenguessen justitia e jutjassen per
dret, mantenguessen lo opremut, e acorreguessen al assetjat, e quant volguessen
menjar que fessen cornar, que tots nobles e no nobles, se venguessen dinar; e
aquí partissen los vestiments que haurian, entre los magnats e enfre lur
companya; e aquí manassen host ab què anassen a destroir Espanya (terra de
moros), e aquí fessen cavallers novells.”
Fontanella, Decisiones (pàg. 198,3).
“A Catalunya el rei està obligat a procedir per
directe i, per tant, amb cognició de causa, i no pot altrament llevar el dret
de la part”.
A Catalunya, ja les normes dels
Usatges de Barcelona així com les observances del conjunt de les Constitucions
del Principat, feien un èmfasi especial al mandat que havien de seguir els
prícneps i els seus successors pel que fa a la justícia i l’observança de les lleis.
El Govern, l’Imperi o la Justícia s’havien d’impartir per directe, això és, el
Príncep havia de jurar que manaria segons el Dret i per dret, segons el
principi del procediment per directe. Antoni Olibà afirma que "En aquesta província [país], que es regeix
per lleis i costums propis, no pot ésser magistrat ningú que no estigui per
sota de les lleis de la pàtria [país]." Així, al Principat i a la
Corona d’Aragó, tothom està sota les lleis, també el mateix príncep o
dipositari de la jurisdicció de la Corona.
Com a conseqüència d’aquest
principi, deixant a banda l’esfera del govern i centrant-nos en l’àmbit
judicial i del procediment civil i criminal dels jutjats de la baixa edat
mitjana, cal fer esment que no era possible jutjar de forma arbitrària, sense
atendre les normes escrites i pactades pels diferents legisladors al llarg dels
segles, i tampoc era acceptable jutjar per notori, és a dir, segons els fets
generalment coneguts, sinó solament segons allò que havia estat al·legat i
provat en seu judicial i durant el procediment seguit segons les pautes
establertes.
Així mateix, i en virtut del
mateix principi, s’exigia la presència del jutge natural per a oir de cada
causa, és a dir, que no era possible designar persones Ad Hoc per tal de jutjar
causes concretes, sinó que tothom tenia dret a la imparcialitat i
professionalitat d’aquesta configuració de la justícia.
Evidentment no podem parlar
encara de “Estat de Dret”, per exemple, però és força rellevant el pes de
l’observança de la llei i l’exigència traslladada al Príncep per part dels seus
súbdits en el context històric de la baixa edat mitjana. És força sorprenent
llegir als vestigis de la formació del Dret del Principat de Catalunya
paràgrafs com el que exposa que un dels deures dels comtes de Barcelona era que
"mantenguessen l'opremut"
en virtut que "és en el Rei una
suprema regalia, talment enganxada als seus ossos, que no es pot separar d'ell,
a menys que renunciï al soli i al regne", ja que fer-ho seria tant com
"expulsar els súbdits de la seva
potestat, ço que no pot fer".
Comentaris