Disciplina interdisciplinària (o per què m'importa una fava el teu coneixement especialitzat)

Einstein deia que només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana. La pedanteria de la pròpia disciplina, en canvi, és una indeterminació amb tendència a l'infinit, ja que juga en un ball, també, entre l'univers i l'estupidesa humana. 

La Filosofia segueix una aproximació al món molt peculiar: per definició, persegueix el coneixement, però metodològicament se n'allunya. El seu intent desesperat per acumular perspectiva, domini i visió sobre totes les matèries i camps de coneixement la porta al fràgil llindar de la tendència a saber gairebé res sobre gairebé tot.

Les ciències, en canvi, segueixen una tendència contrària. L'autocomplaença onanista que culmina en l'èxtasi de l'"Eureka". La satisfacció en la resposta. L'espiral viciós que proporciona la profunditat que t'engoleix al fons del teu propi camp d'estudi. L'especialització, aquell fràgil llindar de la tendència a conèixer cada cop més sobre cada cop menys, fins a saber-ho gairebé tot, sobre gairebé res.

Per definició, per tant, allò que defineix l'especialista és aquesta maximització d'un coneixement inútil per a una vida completa, però indispensable per a la vida en comú -aquella que segurament voldria conèixer i ordenar el filòsof-. Saber molt sobre molt poca cosa és el seu fort i implica, per força, que la resta de la gent sàpiga poc sobre molt més. D'aquí que la defensa pedant dels punts forts de l'especialista sigui tan absurda, ja que sona a retret al llec -o a l'especialista veí-, i mostra inseguretat en la pròpia disciplina, ja que els especialistes han de debatre entre iguals (als cels acadèmics on ho facin), no amb la gent del carrer. 

Les ciències socials i humanístiques acostumen a treure el pitjor dels especialistes. El seu contacte directe amb el llec, la convivència diària amb el seu propi objecte d'estudi (l'ésser humà sol o en societat), els posa automàticament a la defensiva, en un intent de posar colzes entre la multitud. No són pocs els filòlegs que et corregeixen la parla, els pedagogs que jutgen què dius al teu fill, o tants altres que t'asfixiaran amb el teu vocabulari de gènere o la teva insensibilitat cap a un col·lectiu de persones específic, quan no baixaran la mirada si no fas servir el concepte "inclusió" enlloc de "integració", o qualsevol altre mot que la ciència posa de moda un temps i després torna a guardar al calaix.

Jo els diria que no patissin tant. Que es deixin de punyetes. Que juguin al joc que toca en cada arena i de conformitat amb el nivell de cada rival. La seva pedanteria no fa més que posar de manifest que són els teus observadors i no els teus iguals, especialistes que saben molt, moltíssim, però sobre gaire bé res, ja que no cabem als seus microscopis. I al cap i a la fi, a la resta de persones, la seva opinió com a especialistes ens importa tant poc com la deferència que deu sentir l'ocell cap al seu ornitòleg.