La vida en comú

Il·lustració: CoHabitare (Cohousing Madrid)

L'any 2006 una coneguda multinacional del sector dels mobles i l'interiorisme va encertar amb un eslògan comercial que no va deixar a ningú indiferent: "Benvinguts a la República independent de casa teva", deia. El missatge apel·lava directament a la nostra consciencia com a individu, que manté una lluita constant i traumàtica amb la nostra naturalesa humana, social. El debat no és nou. La Filosofia (la Ciència també) sempre s'ha inclinat a pensar que l'ésser humà és un ésser social i, més recentment, ha dedicat moltes reflexions a la tensió que això suposa en el nostre fur intern, inserits com estem en societats liberals, consumistes, individualistes. L'eslògan no era més que una carícia a les virtuts de la intimitat. I és que com més augmenta la necessitat d'intimitat i protecció de tot allò que pertany a l'esfera de l'individu, sempre justificat per la seva dignitat, també major és el rendiment que se'n pot treure per part dels venedors.

Hem après que la dignitat humana s'expressa en l'individu i que els pudors apareixen quan aquest es mostra públicament. La vida en comú és una vida esterilitzada, asèptica, una cambra de contenció dels germens de la individualitat. La vida en comú limita la presència i l'acció a tot allò que supera el mínim comú múltiple dels éssers humans. Tots els humans tenim (en general) un cap, dos braços i dues cames, és un mínim comú que podem exhibir en públic; però no tots gaudim dels mateixos estímuls o patim amb la mateixa intensitat, així que el plaer i el dolor s'han de reservar a la intimitat.

La societat de consum es recolza en accentuar aquests pudors col·lectius i, paradoxalment, els camufla en l'exhibicionisme individual. ¿Què compren els nostres diners? Realment el nostre poder adquisitiu expressa la capacitat que tenim de viure més íntimament (més dignament?), d'explotar a fons els nostres desitjos, passions, plaers i dolors sense la mirada dels altres i fer-ne una moderada (o vehement) ostentació. Amb diners comprem l'espai per caminar en calçotets, riure o plorar lluny dels altres, ocupar un lloc sense ser molestats, desplaçar-nos gaudint de la música que volem i al volum desitjat, fer els horaris que ens demani el cos o banyar-nos a una piscina amb el Bobby, el nostre gos. Tot el que la vida en comú no ens permet perquè ens diu que la nuesa és privada, que els fluids corporals són íntims i vergonyosos, que tots els sorolls, olors, pèls i senyals de la nostra individualitat molesten als altres éssers humans i, de retruc, que ens ha de molestar molt la presència i les idiosincràsies dels altres, encara més si vénen amb animals de companyia.

La República independent de casa teva és l'espai de l'auto nomos. Metres quadrats del buit personal de cadascú, guanyats amb l'esforç del treball, que cal omplir d'objectes i experiències. L'objectiu és, òbviament, evitar de totes totes que compartim les rentadores, els vehicles o els telèfons, si ens en podem comprar un o varis cadascú de nosaltres. De manera que avorrim, odiem, ens avergonyeix o ens repulsa la vida en comú, la que sobrepassa el mínim comú múltiple, allò que anomenem "normalitat" i decòrum. El súmmum del cinisme de la societat de consum ha estat la revolució de la socialització mercantilitzada, la moda del "share" (compartir segons les lleis del mercat). Socialitzar un trajecte en cotxe o l'habitatge en dosis molt moderades. Fotre el camp a casa un altre per tancar-s'hi de seguida i fer-s'hi uns "unmateixos", la nova modalitat de fotografies que amaguen el 99'9% de la veritat i que penjarem a les xarxes socials cercant l'aprovació, mitjançant el 0'01% restant, de tots aquells a qui hem vetat l'accés a la nostra existència real.

Segurament no coneixerem mai la vida en comú, la que ens és natural. Naixerem i morirem sols (o gairebé) i haurem viscut apropiant-nos de tot i de tothom. Compartint, això sí, les restes.