Ressenya: “Genes de Neandertal”, de Carles Lalueza Fox

La història de l’ésser humà, tal com el coneixem, no és res més que una guspira si la posem al costat de la història del planeta terra. El mateix passa amb la història de l’ésser humà dels nostres dies, el de les civilitzacions antigues i modernes, si el posem en relació al desenvolupament biològic de la nostra espècie. L’univers, sotmès a l’entropia descrita per les lleis de la termodinàmica, és un entorn hostil per a la continuïtat dels éssers i les coses. Qualsevol investigació del passat és una aventura, sigui entre documents contemporanis, microfilms o esquelets de dinosaures. Però més enllà de l’esforç tecnològic que hem de realitzar per fer investigacions sobre el passat, tenim una limitació implícita que ens entorpeix la tasca: la nostra pròpia raó, les nostres estructures lògiques i la nostra capacitat d’imaginar. El nostre enteniment és l’únic que tenim per accedir a coneixements del passat però també és la nostra principal limitació. És al mateix temps la barrera i l’impuls que ens permet conèixer, com deia Kant. Així com errem una vegada rere l’altra quan mirem d’imaginar el futur, l’infinit o la perfecció, també estem condemnats a errar en les nostres introspeccions passades, ja que no podem desprendre’ns de la pròpia subjectivitat. Encara que poguéssim apartar-nos dels sentiments i buscar la més elevada objectivitat en aquests afers, sempre estaríem condemnats a llegir el passat amb la lògica moderna. No podem pensar amb una lògica Neandertal.

Aquest és un dels problemes que troba Carles Lalueza en el seu llibre Genes de Neandertal. Tota la investigació científica realitzada entorn els homes de Neandertal s’ha vist entorpida contínuament per les idees i els prejudicis dels mateixos investigadors. Els antropòlegs i els historiadors de la prehistòria s’han passat dècades treballant amb petites peces trobades en excavacions arreu del món. La seva era més aviat una tasca interpretativa. Havien d’interpretar el que trobaven i construir un discurs raonable sobre les diferents espècies que conformen l’evolució humana fins a l’ésser que coneixem avui en dia. Una tasca de gran envergadura que s’ha de combinar amb una reflexió profunda sobre aquest ésser contemporani que som per tal de poder trobar-ne el rastre en altres espècies passades i extingides. Això comporta, com comentàvem, un problema implícit: com més elevades són les estimacions dels científics sobre les capacitats humanes modernes, més difícil és trobar-les en espècies passades o coetànies, com els simis més propers; en canvi, altres visions de l’home o de l’univers ens apropen més a totes les espècies. Així, no ha estat mai tan fàcil traçar els límits entre els diferents ésser vius que han poblat la terra o ho fan actualment. Es tracta, simplement, d’un problema eidètic que només podem resoldre comptant amb les eide modernes.

Superar aquestes qüestions semblava impossible fins l’aparició d’una ciència moderna que, sota més o menys sospita, podem considerar la mare ciència de la vida: la genètica. No podem saber ara per ara tot el que ens depara aquesta branca científica, però sembla ben bé que haguem trobat en el codi genètic, el codi de la vida mateixa, les instruccions per entendre la vida o per a fer-la funcionar. Com l’inventor que deixa escrites les notes sobre les seves creacions, les signa i les numera, els éssers vius portem milers de dades sobre el nostre propi ésser en cadascuna de les nostres cèl·lules. Sembla, doncs, que estem més a prop que mai de poder parlar amb més objectivitat sobre els éssers del passat. Ara ja no es tracta d’interpretar tota una sèrie de possibles qualitats atribuïbles a una espècie a partir de l’angle en què va ser trobat un petit fragment d’un os; ara es tracta de mirar el codi i llegir què diu. Hermenèutica genètica si es vol.

El llibre de Carles Lalueza és, doncs, una passejada interessantíssima entorn aquesta hermenèutica genètica centrada en els gens dels homes de Neandertal, amb els que ell personalment s’ha dedicat a treballar durant anys, per tal de mirar de replantejar les preguntes sobre la naturalesa d’aquests avantpassats nostres. Com eren? Com es comportaven? Quines capacitats tenien? Què sentien? Com es relacionaven amb les altres espècies com els homes de Cromanyó, amb els que van haver de cohabitar per força? Tenien cultura? Es preocupaven els uns dels altres? Per què van desaparèixer? Totes aquestes preguntes s’havien intentat respondre maldestrament a partir d’interpretacions d’informació massa fragmentada. De manera que, sovint, les descripcions deien més dels investigadors que les realitzaven que no pas dels homes de Neandertal. Ja se sap: qui etiqueta, s’etiqueta. L’autor només vol descriure fidelment els Neandertals, ni subestimar-los, ni sobreestimar-los. És igual si, en acabat, es consideren Homo Sàpiens Neandertalis o, com fins ara, HomoNeandertal, l’ésser a descriure és el mateix sigui quina sigui la relació edètica que nosaltres li vulguem establir des de la modernitat. De fet, l’evolució, per definició, és un continu. No veurem mai una dona moderna Homo Sàpiens que doni a llum, d’un dia per l’altre, un Homo Futurenses.

Amb una escriptura apassionada, accessible a tothom, però sense saltar-se detalls científics, Lalueza ens fa un ràpid repàs sobre evolució humana, des dels Australopitencs fins els Homo Sàpiens. Resulta que durant uns milers d’anys, fa uns 40.000 anys, els homes de Neandertal i els de Cromanyó van trobar-se a Europa i Euràsia. Els Neandertals tenien millors condicions físiques per sobreviure a aquest entorn, però els homes de Cromanyó van imposar-se i van estendre’s arreu del planeta. Els homes de Neandertal van desaparèixer. Però com van desaparèixer? Per atzar? Realment tenien unes mancances genètiques tan importants? Van coexistir pacíficament amb els Cromanyons? Van cohabitar de manera bel·ligerant? Per tal de donar resposta a totes aquestes qüestions, seguidament, ens situa en les descripcions, explicacions i contradiccions dels científics, alguns més a favor dels Neandertals, d’altres més allunyats, per sentir-se més propers als Cromanyons. L’anàlisi detallat dels gens mitocondrials ens revelarà que Neandertals, Cromanyons i homes moderns no estem tan allunyats els uns dels altres. Quan puguem accedir a una bona cadena genètica nuclear, segurament trobarem moltes de les respostes que ens falten.

Pau Mogas López-Nieto

pau.mogas@campus.uab.cat

Filosofia de la Ciència

Facultat de Filosofia i Lletres

Universitat Autònoma de Barcelona

22 de juny de 2011