Malalts

Ja sabem que el maig sempre és un mes mogudet. Comença a fer bon temps i, de cop, veiem que no hi ha prou caps de setmana per fer totes les coses que havíem anat deixant per “quan faci bo”. Les entitats surten al carrer i ens preparen activitats; quedem amb els amics per fer les bogeries que a l’hivern fa mandra fer; comencen les festes majors; el Barça ens prepara les traques finals; alguns anys, a més, hi ha eleccions i, en algunes ocasions, també ens dediquem a fer revolucions i cosetes així.  

 

De manera que ara hem de dedicar la nostra lucidesa a fer anàlisis profundes entorn de temes tan variats, o tan propers (segons es miri), com són la tossudesa del Barça per ser el millor equip del món i la tossudesa de la gent per no voler ser dominada i oprimida. Em moro de ganes de parlar del Barça, del ridícul que està fent el Madrid aquest any, del senyor “PorQué”, de la final de la setmana que ve, la Shakira o el Piqué; però toca parlar de política i del que ja es coneix internacionalment com la Spanish Revolution. Doncs això, la gent s’ha aixecat del sofà de casa i s’ha anat a estirar a les places de les principals ciutats del país, a Sabadell per exemple. Clar que, dir això, és com dir allò que fa tanta ràbia que “el futbol són 22 homes en calça curta darrere una pilota”, oblidant que hi ha un contingut molt més profund en moltes direccions. La gent està sortint al carrer per iniciar una revolució i dic “la gent” perquè no sabem ben bé qui som aquests. Ni qui som, ni on anem, ni d’on venim. Cadascú amb els seus referents, ja siguin les revoltes del nord de l’Àfrica, el senyor Stéphane Hessel, sigui el maig del 68, la nit del 69, un octubre rus o un octubre republicà, hom ha volgut sortir de casa perquè se sentia indignat i s’ha trobat alçant-se, estirant-se al terra d’una plaça i dormint amb altres indignats per somiar tots junts en alguna cosa millor.

I un cop vistos els esdeveniments, tots entonem el porqué, com els grans filòsofs, i ens preguntem pels motius de les manifestacions i, encara més, exigim als manifestats que tinguin els motius i les consignes clares. Alguns no veuen bé que la gent surti a manifestar-se sense tenir una consigna clara o unes demandes ben perfilades. No veuen bé que es digui no a tot, sense fer propostes en positiu. Òsti! Jo no vull dir que un no hagi de tenir idees i hagi de pensar i reflexionar què fa, què diu o per què es manifesta, però, quan surten milers de persones a celebrar una lliga i a cridar consignes tan nobles com “campeones”, “olélé olálá” o “ziga-zaga ziga-zaga”, llavors ens sembla la mar de normal i no exigim a cada persona que surt per la televisió que sàpiga fer una anàlisi profunda del que està vivint. En tenim prou amb un crit simiesc. 

Deu ser perquè el món del futbol sí que és noble, virtuós i ben ordenat. Els protagonistes actuen amb transparència, els veus treballar cada cap de setmana en directe, t’hi sents proper, coneixes tots els seus draps bruts, les seves paraules són transcendents de veritat, no es permeten els insults ni les males maneres, hi ha controls interns gairebé diàriament, les institucions fan bandera de la serietat i el “sabuà fèhg”, tothom en té opinions ben formades, no té vergonya de defensar-les sigui a un bar de barri o sigui en altíssimes esferes; sempre es parla i s’actua amb prudència, amb cortesia, amb respecte pel rival i es treballa, jornada rere jornada, pel bé comú, l’espectacle, el gaudi dels aficionats. I el poble ras, al seu torn, pot deixar-se portar per la virtut imperant, pot deixar-se emocionar o, el més important, pot fer l’energumen tranquil·lament, sense por al ridícul, que els que han de guardar les formes són els altres. Ben bé el contrari que en la política. Us imagineu una cara visible de la política dient “s’ha de tenir prudència, tenim massa respecte pel partit rival i per la gent que ens vota i que els vota a ells, hem d’escoltar totes les propostes, hem d’anar decisió en decisió”. Impensable, oi? En política és ben al contrari. Mentre els brètols dels protagonistes, els polítics, actuen com “hooligans” dels seus respectius partits i ens proporcionen un espectacle lamentable jornada rere jornada, no deixen entreveure cap mena de virtut, no actuen amb respecte i, el pitjor de tot, no treballen pel bé comú; els ciutadans hem d’actuar amb prudència, serietat, ens acusem entre nosaltres de ser o deixar de ser una cosa o una altra, hem de tenir idees ben perfilades, manifestar-nos amb consignes i demandes molt clares i ben estudiades, hem de mirar de no fer massa riure si ens enganxa un periodista en una manifestació, etc. Clar, al final preferim dir que no hi entenem o que no ens interessa, que no ens és propera, que són tots iguals, etc. No és estrany doncs que la gent se senti més propera al futbol que a la política i que prefereixi fer les revolucions i les reflexions en el sí de l’esport. Hi ha més metafutbol que metapolítica, segur. Coi! No podem estar indignats, i prou!?

Aquest mes de maig hem de fer una revolució, hem d’anar a votar i hem de guanyar una altra copa d’Europa. Tota una feinada. Però tranquils, anirem partit a partit. No cal que ens torturem ni que ens deixem torturar pensant si tenim un discurs gaire clar o gaire elevat entorn la conjuntura política actual. Siguem més “normals”, més desinhibits, com ho serem el dia 28 de maig celebrant la Champions. Això és el millor d’aquestes manifestacions: la gent surt al carrer a dir que n’està fins els “mateixíssims” mourinhos d’aquest capitalisme agressiu, la merda de democràcia que hem de patir i els polítics que es comporten com “hooligans” a la graderia i es deixen comprar com un futbolista qualsevol. Gent de totes les edats i professions que està indignada. Gent que es troba malament. Com que el sistema està malalt, nosaltres ens posem malalts. I quan un es troba malament no va al metge a explicar-li les causes del seu malestar i a diagnosticar-se amb exactitud, hom es queixa i punt. Així que ara toca queixar-se, manifestar els símptomes, manifestar-se!. Mica en mica, partit a partit, ja anirem perfilant el diagnòstic de la malaltia i el tractament. A més, no sembla una malaltia tan difícil de trobar. Més o menys, tots els que estan a la plaça saben per on van els trets. Potser és més fàcil el diagnòstic que el tractament. Això sí, el tractament, de ben segur, comença aquest diumenge amb les eleccions municipals. 

Ja que parlàvem de somnis, podríem somiar que la gent castigarà amb el seu vot aquest diumenge als que han estat aprofitant-se de nosaltres durant tant temps i que la política que practiquem aquí, un dia o altre, serà tan noble com el futbol que practiquem aquí, el que ens farà guanyar el diumenge que ve. I de diumenge en diumenge, ja veieu quin maig de malalts...