L’eco d’un gran “i ara què?”

Article publicat a VILAWEB, a l'espai Opinions Contundents, el 20 de setembre de 2012
Enllaç a l'article

És emocionant veure avançar la història en primera persona i és normal sentir una certa eufòria quan vivim moments intensos de catarsi col·lectiva, però seria bo no permetre que els arbres no ens deixin veure el bosc. L’independentisme gaudeix d’una salut envejable. Gairebé es podria dir que està de moda o, si més no, que ha perdut tots els complexes i es passeja desvergonyit d’una manera transversal. L’independentista era un utòpic fa un temps i un “friki” no fa pas gaire, però en cosa de cinc anys s’ha girat la truita i les dades de tots els estudis (d’allà i d’aquí) mostren que ha passat a ser part d’una majoria en la que s’hi pot sentir còmode.

Dit això, tot i que ara no em toca fer-ho, seria molt interessant analitzar bé els factors d’aquest canvi de mentalitat entre els nostres conciutadans per a poder-ne mesurar realment la qualitat -del canvi, no dels ciutadans- i assegurar-nos que no sigui més que això: una moda. És degut a la crisi econòmica que s’ha despertat la patronal i ha vist un filó interessant en la independència? És una autèntica llavor ideològica que creixia dins nostre i ara s’ha desfermat? Es tracta de maduresa d’una població reflexiva que es mou amb tranquil·litat i de manera activa entre els conceptes polítics del segle XXI? És la estesa crisi de valors de la postmodernitat que ha convertit la banalitat en referent i ha fet sumar independentistes per cada títol del Barça o roda de premsa d’en Pep Guardiola? No ho sé, deixem-ho pels sociòlegs i els historiadors, deixem-los analitzar els factors i mirem-nos els actors.

En aquest procés de canvi hi han participat segur diversos actors en graus diferents, públicament o anònima. Empesos per una onada de sentiment conjuntural, moviments com el de les consultes, que han portat a l’aparició de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), hi han tingut una importància cabdal. Reconeguem-los això. Han estat un actor important. Han dut a terme una tasca organitzativa de gran magnitud i qualitat i han assolit una capacitat de mobilització que ja la voldríem en altres organitzacions de diferents caires i amb metes més o menys importants –segons es miri, clar. L’ANC ha assumit un rol important i ha fet sortir de l’armari a molta gent. Ha estat un moviment aglutinador, ha mesurat les energies dels catalans, ha fet participar a molta gent que mai s’hauria imaginat assistint setmanalment a assemblees amb els seus veïns i parlant del futur del seu país d’una manera tan directa. S’ha estès el debat i s’ha fet aflorar un nivell de politització que els catalans tenim latent, com tots aquells subjectes polítics que tenen un deute històric amb si mateixos. En definitiva, ha donat arguments de obres per bolcar-nos-hi. I on ens ha dut tot plegat? A una manifestació històrica d’un milió i mig de persones pels carrers de Barcelona absolutament impossible d’ignorar per la comunitat internacional. La manifestació marcarà un abans i un després, de ben segur, per a la nostra història, però també, si més no, per a la mateixa ANC. L’Assemblea, per ara, no és més que el que ha volgut ser. Sempre s’ha presentat com un instrument a l’abast dels catalans i s’ha mantingut al marge de tots els partit polítics. Mai ha pretès fer seva cap altra idea que l’evidència que, com a subjecte polític que som, mereixem el dret a decidir si volem un estat propi. La feina que s’ha dut a terme durant anys en la seva gestació i la que s’ha fet durant mesos a les sectorials de l’Assemblea ha donat els seus fruits, precisament, perquè ha aconseguit mantenir un discurs prou clar i compartit i, sobretot, perquè ha aconseguit apartar possibles caps visibles, sota la premissa intel·ligent que els líders es poden corrompre. Però ara aquest instrument ha crescut molt i, de ser un possible “bluf” marginal ha passat a ser una cosa atractiva.

Així que, fins aquí, tenim un instrument atractiu, milions de persones al carrer disposades a deixar-se portar per aquest corrent d’eufòria i catarsi davant la història que avança i, ressonant per tots els mitjans com un gran eco que rebota per tots els països catalans, un grandíssim “i ara què?”.

La manifestació és un punt d’inflexió molt clar, ja que és un símbol molt visible, i ens permetrà també mesurar els nostres judicis. Així com seria absurd confiar cegament en tot aquest procés a venir per com s’ha anat produint aquests darrers anys, tampoc seria just fer-ne una crítica desmesurada en base el que possiblement pugui venir després. Si que sembla que l’ANC vol convertir aquest “i ara què?” en una qüestió pràctica, un camí ascendent sense aturador en el qual, seguint els passos adequats, arribarem a adquirir l’estat propi, sense posar massa accent en les formes d’aquest procés. I també sembla no veure més enemics que els de fora de casa sense esperar altres represàlies que les que puguin venir d’allà. L’ANC hauria de ser conscient que ha descobert una petita bomba atòmica i fer seus els temors d’Oppenheimer quan ell també va fer un descobriment. Si una cosa hem après, i hauríem de tenir sempre present, és que la història l’escriuen els vencedors i, per tant, els més forts, que sempre s’ho maneguen per fer tombar els “i ara què?” del seu cantó. I ara què? Ara procurem que no tornin a guanyar els de sempre. No regalem, per exemple, a Convergència i Unió, la possibilitat d’escriure el seu “i ara què?”. El poder no deixarà passar una oportunitat com aquesta i mentre nosaltres ens sentim protagonistes i actors principals, altres ja s’han posat els guants per moure els fils de titellaires i posar-nos a milions de persones on ens volen. Emocionem-nos, doncs, gaudim d’aquesta eufòria, siguem protagonistes d’aquest canvi que ha de venir, però prenguem distància i no permetem, doncs, que aquest instrument caigui en males mans, perquè acabarem tenint un Estat Propi tan lamentable com l’aliè.