“Contra la homonormatividad hemos topado”

A jutjar de les paraules que li vam poder sentir ahir a Pablo Iglesias a Badalona, els partidaris d’un procés constituent a Catalunya tenim mala peça al teler. Podemos té un objectiu molt clar i totalment legítim: governar Espanya els propers anys i, per fer-ho, ha d’ocupar l’espai electoral que, potser sense acabar-nos-ho de pensar ni de matisar els termes, hem batejat amb el nom de “Si se puede”. ¿Què és el “Si se puede”? ¿És gaire diferent del “Si que es pot”?

Iglesias té clar que a Catalunya el procés i el fet nacional és una qüestió clau i, per ell, la qüestió és doncs precisament desplaçar la qüestió, fer-la sortir disparada impulsant-la d’una força centrífuga que jo anomeno la “homonormativitat” que es brinda des de la racionalitat castellana. ¿Què és això de l’homonormativitat? Doncs una llicència que em prenc fent una comparació amb l’heteronormativitat o, per extensió, el masclisme que es construeix a partir dels micromasclismes. L’article no versa ara sobre aquests dos conceptes però, per presentar-los, vindrien a dir que existeix tota una gesticulació subtil que és molt més forta que no pas la més visible i que actua en pro del masclisme i l’heterosexualitat. És a dir, que és precisament banalitzar i fer passar per normals expressions i gestos que no ho haurien de ser el que converteix en més difícil de combatre les xacres del patriarcat o la homofòbia. Detectar una actitud masclista quan és molt visible, com en el cas d’una agressió física, és molt més fàcil que detectar-la quan no ho és tant, com quan cap home es queda l’últim plec del llençol quan “entre els dos pleguem els llençols a casa”. Així, i ara salto a l’heteronormativitat, aquesta és senzillament la nostra quotidianitat, és una força centrífuga que ens fa sortir disparats culturalment cap a només acceptar la possibilitat d’enamorar-nos de gent de sexe diferent, impulsats per la “normalitat”.

La homonormativitat castellana funciona d’una manera similar. Normalitza, banalitza, l’ús d’una llengua i no d’una altra, l’ús d’un símbol i no d’un altre, les actituds d’uns o les dels altres vers el sentiment nacional, etc. De manera que només ets “nacionalista” si no ets “homonacionalista” (de la mateixa nació, de la normal), només t’emboliques en banderes si ho fas amb les banderes que no toquen, només estàs a favor d'aixecar fronteres si no et qüestiones les ja existents, i el centre de la “normalitat” es troba, precisament, en no fer cas d’aquestes futeses provincianes i que ens allunyen, per uns, “de lo que de verdad importa a los ciudadanos” (que no vol dir absolutament res) i ara, pels altres, “de la lucha que de verdad nos une contra el verdadero enemigo” (el ric, la casta, el lladre; això si, en castellano que és més pràctic).

Quan Pablo Iglesias es presenta a Catalunya i ens ve a donar lliçons sobre com articular l’esquerra rupturista està essent nacionalment homonormatiu. Quan amb un to foteta aconsegueix passar pel mateix l’embolcall de bandera que fa l’Estat espanyol amb el que es fa a Catalunya, en circumstàncies infinitament diferents, està essent nacionalment homonormatiu. Quan Pablo Iglesias assegura que amb Podemos al govern central els catalans no voldrien marxar d’Espanya i banalitza la nostra reivindicació reduint-la a una rebequeria circumstancial deguda a la crisi o als governs del PP, està essent nacionalment homonormatiu. Quan l’esquerra castellana profetitza allà, aquí i a europa (perquè sabem que IU s’ha dedicat també a fer-ho a les institucions europees) que el moviment sobiranista és un moviment nou, elitista, fruit de la conjuntura, oportunista i de dretes i arracona la realitat de la nostra cada cop més eterna i dificultosa lluita, està essent nacionalment homonormatiu.

Procés Constituent o la CUP, per no dir altres propostes, han de fer algun moviment i el més aviat possible. Han de ser la força centrípeta (reacció a la centrífuga) contra la homonormativitat nacional. Cal fer entendre que el maleït procés (cada cop fa més mandra la mateixa paraula procés) no és una cosa en mans de les elits i la dreta, i que a Catalunya estàvem, fins ahir mateix, disposadíssims a lluitar pel nostre propi espai, des de l’esquerra, cridant "Si que es pot!", en tot aquest procés.

No és una qüestió menor, ja que si el missatge segueix quallant com fins ara, Podemos guanyarà, sí, Podemos proposarà iniciar un nou Procés Constituent a nivell estatal (a Espanya), potser també, però ¿se’ns brindarà la oportunitat d’expressar-nos d’una vegada com a poble? ¿Se’ns reconeixerà com a subjecte polític d’una vegada per totes? Podemos, Pablo Iglesias, actuarà amb “normalitat”, com fa tot nacional homonormatiu, i no el culpo, és “normal”. Però aquesta “normalitat” és precisament la que anhelem des de fa tant temps a Catalunya, la nostra “normalitat”, i tenim mala peça al teler si se’ns escapa la oportunitat històrica que hem bastit els darrers anys, ja que no en passaran gaires de trens com aquest.