De les municipals als castells. De "les risses" a la por.

Tinguem-ho clar: la dreta està acostumada a manar. No té altre propòsit que aquest i, quan no mana, mossega.

Es defineix la ideologia com agregacions a nivell axiològic entorn del bé comú. Què vol dir això tan estrany? Doncs que es parteix que, una determinada ideologia política, és la meva visió sobre quina és la millor manera d'ordenar la societat (el bé comú) que conflueix i s'identifica amb un grup amb una escala de valors similar al meu. Els partits, el final, són organitzacions que entenen que el conjunt de la societat s'ha de conduir d'una manera determinada i pel bé de la societat mateixa. Ara bé, quan es diu això, a vegades, sembla que no coneguem la dreta en general i la nostra dreta en particular.

És habitual fer acudits sobre la fragmentació de les esquerres i la unitat de la dreta. És un fet com una casa que, a l'hora de manar, la dreta s'entén de puta mare i les esquerres no. Les esquerres (moltes) es diuen: "si és que en essència som el mateix, però hi ha una infinitud de detalls que ens separen", i es donen l'esquena. La dreta (una) en canvi, diu: "hi ha una infinitud de detalls que ens separen però, oi que en essència volem el mateix?" i s'encaixen les mans. Perquè mentre l'esquerra realment creu que s'hi està jugant el bé comú; la dreta, el final, sap que l'únic que s'hi està jugant és un conjunt de béns individuals -que no és el mateix i per ells no és poca cosa!

Així ha manat sempre la dreta (que si ho repassem ha manat sempre o gairebé sempre). S'ha aprofitat de la manca de cohesió, de la des-unitat popular, de l'abstencionisme, de la falta d'entesa, i amb un marge de legitimitat mínim però suficient, ha construït imperis sencers. Imperis ara estatals ara supraestatals, des de les institucions nacionals fins a la UE. Imperis ara locals ara globals, des de l'amiguisme a la teva ciutat, fins la vertebració d'eixos de poder als que ja, per immensos, estem gairebé perdent el fil (TTIP?, Europa-Qatar?). N'han tingut prou en rascar la superfície de la democràcia per ordenar el món i, no ens enganyem, aquesta gent no estan acostumats a no ordenar, quan no manen fan tot el que està a les seves mans per tornar-hi, i tenen un interès molt gran en protegir el seu castell de sorra.

A Catalunya i a Espanya (i ens ha precedit la primavera àrab o Grècia), després de molts anys d'organització i, sobretot, a partir del detonant de la crisi, el 15M i les mobilitzacions que hem pogut presenciar aquesta darrera dècada, acabem de viure el que sembla ser l'inici d'una autèntica regeneració política. Un canvi vertader que pot començar als ajuntaments i (depèn de nosaltres, clar) pot continuar fins on es proposi. El que s'ha vist aquestes darreres eleccions és el poble prenent les institucions però, i aquesta em sembla la clau, n'hi haurà prou amb aquest apoderament per desbastir els castells ja construïts? On hem entrat, realment, a l'Àgora o a la gola del llop?

I és que la Dreta ja no mana des de les institucions, això està superat. A les institucions només hi té papa-nates, toca-gaites, autèntics torracollons que els fan de soldats ras. Les nostres institucions democràtiques -tot el que tenim, d'altra banda- semblen ser poc més que el fossar dels cocodrils que ens separen del castell. I si n'hi ha de cocodrils! Tot aquest exèrcit de cares públiques, tots els personatges del PP al País Valencià, a les Illes o a Madrid, els Convergents a Catalunya, els fillets que ja xapotegen com els caimans de Ciutadans, etc. I quin bany senyors meus! Que a gust que han estat nedant per aquestes aigües durant tot aquest temps! S'han ventilat les institucions i la cosa pública al seu antull, durant anys i anys, com autèntics mafiosos, com vertaders "matons" del pati de l'escola.

Per això és tan gratificant aquest moment, que podríem anomenar el moment de "les risses". Perquè estem vivint el pastís a la cara del "matón" del col·legi. L'entrebancada del "xulo" del barri. Perquè estan nerviosos. Perquè se'ls encén la cara, se'ls posa vermella i se'ls escapen barbaritats en públic, per la televisió, per tuiter, se'ls escapen, fins i tot, els aguilots de les seves banderes (que si no els lliguen curt no els sabran fer tornar). Quines risses!! La Rita Barberà que no es presenta a la cambra valenciana a veure la investidura de l'alcalde, l'Albiol fent el mónguer al ple de l'Ajuntament de Badalona, PP i PSOE saltant per les finestres dels ajuntaments (campi qui pugui!), militants fanàtics furiosos fent declaracions a crits per la televisió que, de ben segur, acabaran al nostre escarnidor habitual (l'APM), els mitjans més casposos vomitant titulars des de les vísceres. Doncs si, aquests dies la televisió ens està deixant imatges i risses pel record, però no oblidem que la dreta mana sempre, que amb la dreta no s'hi juga, i que la Dreta et pot fer riure uns dies però, sobretot, la dreta fa por.

Ens hem carregat els cocodrils del fossar i ara ens enviaran els Dracs. I tenen maneres i traça en fer aquestes coses. No els fa por jugar amb foc, no els fa por la devastació. Ans el contrari, s'hi senten còmodes. La seva principal arma és carregar-se la unitat popular, generar de nou aquell clima de desconfiança en el poder de la gent que tan bé els va per atemptar-lo. Posar-nos a dormir de nou, com fins ara, dividir-nos, enverinar-nos i, finalment, sotmetre'ns i callar-nos. Ja s'han posat en marxa els mecanismes i no són pocs ni subtils. Un dels terrenys en què treballen millor és en la generació de discursos, en la normalització de idees, la perversió dels conceptes, perquè entenen que és en el llenguatge i en les idees on ens enverinem i ens embarbussem. D'aquí que de uns anys ençà s'hagin preocupat tant de fer quallar missatges com que "l'eix esquerra dreta està superat", o que "tota forma de nacionalisme porta implícita una dosi de feixisme així que jo no sóc nacionalista". Són idees, gens innocents, que ja són a la boca de la gent i a la base de discursos de suposada regeneració democràtica. Però no ens enganyem, quan Ciutadans, sense anar més lluny, diu "ni d'esquerres ni de dretes", vol dir de dretes; o quan diu "no sóc nacionalista", vol dir sóc nacionalista espanyol (i em sembla bé eh!).

A Catalunya ja vam viure una cosa similar amb l'entrada del tripartit al Govern. Quines risses amb els Convergents que amb la cara encesa deien que havien guanyat les eleccions i que els havien robat el poder de manera il·legítima. Feien riure, però després han fet por. Perquè d'aleshores ençà van fer tot el que és legítim, i el que no, per tornar al poder, per tornar a "la normalitat" ("era com veure entrar algú a casa teva", deia la Ferrussola sense cap mena de vergonya parlant de la generalitat de Catalunya!!). Van ser ells els primers de fer córrer el verí conceptual de "la llista més votada és la que ha de governar", que ara es torna a sentir amb la gent del PP, en una democràcia parlamentaria en la que no, la llista més votada no té perquè governar; els primers que juguen ara amb aquesta idea de "només els de la dreta, els del seny, els que en sabem de veritat de fer anar una empresa, capitanejar un vaixell, som els que podem ser a les institucions governant", i aquesta idea que les il·lusions de la gent sempre es veuran frustrades per la realitat de les institucions perquè, les idees de l'esquerra, les que "no són normals", no es poden amotllar als castells institucionals que ja hi ha bastits i on realment hi ha el poder.

Aquesta és, doncs, la gran pregunta: quanta democràcia és capaç de resistir el sistema? Quanta feina es pot arribar a fer per a regenerar les institucions mentre, en el seu sí, s'hi ha posat en marxa la maquinària de la Dreta que, fent allò tant vell de "que se produzca el efecto sin que se note el cuidado" ja ha deixat anar els seus antibiòtics per combatre els virus de la voluntat popular? Podrem arribar a passar del fossar dels cocodrils i enfrontar-nos als Dracs? Hem de tenir clar que els amos del castell no tindran escrúpols, pel que ja hem dit, perquè no s'hi juguen realment una idea del bé comú, perquè el comú els importem un comí, perquè faran el que calgui perquè ho deixem córrer, perquè passat el moment de les risses, la Dreta acostuma a fer por i té tots els mitjans per a fer-ho. Utilitzaran el poder, els mitjans de comunicació, els mitjans econòmics i, si cal, la violència i el terror (sempre de manera encoberta, clar). Arribaran fins el final per fer-nos creure que no és possible seguir programes d'autèntica regeneració perquè, és clar, sempre acabaran topant amb el poder de veritat. Doncs no, ja no ens acontenten molles, volem sobirania i volem democràcia plena, i si el sistema no resisteix la onada, avall amb el sistema. Enfonsem-lo i reconstruïm-lo. I sense por, que portem massa segles amb la por de cara i ja va essent hora de passar-la a l'altra banda.

Eduardo Galeano deia que si amb el nostre vot es pogués canviar alguna cosa no ens deixarien votar. Doncs bé, hem votat i ha canviat alguna cosa, la pregunta és: fins on podrem arribar?