Al vestuari masculí
Vaig baixar les escales i em vaig endinsar en un petit vestíbul on em vaig creuar amb unes noies joves que tornaven de fer unes piscines. Parlaven, reien, gairebé cridaven i semblava que il·luminessin una mica l’espai. De seguida van encaminar-se cap a la porta on, amb un dibuix de disseny, s’enunciava el vestuari femení. Ja m’hagués agradat però jo no podia seguir aquella processó perquè aquell dibuix m’ho impedia, no era el meu estable, de manera que vaig haver de deixar de mirar aquella llum i dirigir-me a la foscor de la caverna dels mascles. Només avançar i fer els primers passos, vaig començar a sentir veus masculines acompanyades d’una ferum d’humitat i penis. El vestuari masculí és tota una experiència per als cinc sentits. A part de les olors, també li és característic una mena de silenci sorollós incòmode. Hi ha sorolls, sí, però, en general, la gent parla poc i es mira molt.
Vaig aixecar el cap i em vaig creuar amb un exemplar formidable. Un home alt, exageradament musculat, amb el cabell negre, que deixava anar un rastre olfactiu d’hormones barrejades amb “Axe for men”, es dirigia cap a mi enxubat dins una samarreta a punt d’estripar-se i un pantalonet esportiu. No vaig poder evitar fixar-me en els seus mitjons blancs i veure que el seu mitjó dret tenia una ratlla vermella i una de blava mentre que el seu mitjó esquerre tenia una ratlla vermella i una de negre. Res important, òbviament, però suficient per poder aguantar la seva mirada de mascle superior sabent que jo, com a mínim, era capaç d’aparellar dos mitjons. Això només era el principi. Abans d’arribar al passadís de la meva taquilla, havia de travessar una reunió d’homes nuus jubilats. Semblava que es coneixien de feia molts anys i segurament passaven moltes hores al Club però, d’aquestes, potser se’n passaven més de la meitat empolainant-se i fent-la petar lleugers de roba al vestuari. Potser sempre eren avis diferents que s’anaven tornant i a mi em semblava que eren els mateixos. No ho sé. Clar que per mi no hi hauria cap diferència, jo sempre havia de travessar la reunió per aquell passadís estret i havia de rasar un instant una d’aquelles esquenes amb pels grisos. Aturaven la conversa com si jo no pogués sentir el que comentaven i em deixaven passar amablement. Després tornaven a engegar amb un to de veu que ressonava per tot el vestuari i podia descobrir que no deien res de l’altre món. De fet, m’interessava ben poc la conversa dels homes nuus jubilats.
Ara ja em trobava a la meva zona, just al costat del passadís principal per on tothom desfilava de la taquilla a la dutxa i de la dutxa a la taquilla amb els escrots campanejant i sense cap mena de pudor. El banc del costat hi havia uns adolescents que venien de fer un partidet de futbol. El primer, parlava animat de les jugades que havia realitzat. No tenia cap pressa per vestir-se. Amb una mà feia grans gestos mentre amb l’altra s’aguantava el penis, se’l gratava o s’estirava del prepuci. Gairebé amb una mena d’ànsia, com qui es mossega les ungles, ell no podia deixar en pau la seva tita. Els altres anaven fent sense pressa. Jo els mig escoltava mentre em posava el banyador procurant no cridar l’atenció. De seguida van enfilar cap a la dutxa. La seva marxa va deixar espai acústic a la conversa d’un altre passadís no gaire llunyà. Dos paios parlaven fent broma de situacions en què s’havien trobat amb alguna dona. En castellà, s’esveraven l’un a l’altre i s’encenien tant que gairebé semblava que es renyaven. S’explicaven les coses amb frases simples, clares i contundents, i s’hi devien passar una eternitat perquè les converses no fluïen. Cada petita cosa que comentaven l’acompanyaven d’un “¿sabes lo que te quiero decir?”, a mode de tic pesat, i l’altre havia de demostrar que el seguia però repetia, si fa no fa, el mateix. De manera que, en els minuts que jo vaig estar allà, un li va dir a l’altre el que pensava sobre els possibles pentinats púbics de les dones:
Vaig aixecar el cap i em vaig creuar amb un exemplar formidable. Un home alt, exageradament musculat, amb el cabell negre, que deixava anar un rastre olfactiu d’hormones barrejades amb “Axe for men”, es dirigia cap a mi enxubat dins una samarreta a punt d’estripar-se i un pantalonet esportiu. No vaig poder evitar fixar-me en els seus mitjons blancs i veure que el seu mitjó dret tenia una ratlla vermella i una de blava mentre que el seu mitjó esquerre tenia una ratlla vermella i una de negre. Res important, òbviament, però suficient per poder aguantar la seva mirada de mascle superior sabent que jo, com a mínim, era capaç d’aparellar dos mitjons. Això només era el principi. Abans d’arribar al passadís de la meva taquilla, havia de travessar una reunió d’homes nuus jubilats. Semblava que es coneixien de feia molts anys i segurament passaven moltes hores al Club però, d’aquestes, potser se’n passaven més de la meitat empolainant-se i fent-la petar lleugers de roba al vestuari. Potser sempre eren avis diferents que s’anaven tornant i a mi em semblava que eren els mateixos. No ho sé. Clar que per mi no hi hauria cap diferència, jo sempre havia de travessar la reunió per aquell passadís estret i havia de rasar un instant una d’aquelles esquenes amb pels grisos. Aturaven la conversa com si jo no pogués sentir el que comentaven i em deixaven passar amablement. Després tornaven a engegar amb un to de veu que ressonava per tot el vestuari i podia descobrir que no deien res de l’altre món. De fet, m’interessava ben poc la conversa dels homes nuus jubilats.
Ara ja em trobava a la meva zona, just al costat del passadís principal per on tothom desfilava de la taquilla a la dutxa i de la dutxa a la taquilla amb els escrots campanejant i sense cap mena de pudor. El banc del costat hi havia uns adolescents que venien de fer un partidet de futbol. El primer, parlava animat de les jugades que havia realitzat. No tenia cap pressa per vestir-se. Amb una mà feia grans gestos mentre amb l’altra s’aguantava el penis, se’l gratava o s’estirava del prepuci. Gairebé amb una mena d’ànsia, com qui es mossega les ungles, ell no podia deixar en pau la seva tita. Els altres anaven fent sense pressa. Jo els mig escoltava mentre em posava el banyador procurant no cridar l’atenció. De seguida van enfilar cap a la dutxa. La seva marxa va deixar espai acústic a la conversa d’un altre passadís no gaire llunyà. Dos paios parlaven fent broma de situacions en què s’havien trobat amb alguna dona. En castellà, s’esveraven l’un a l’altre i s’encenien tant que gairebé semblava que es renyaven. S’explicaven les coses amb frases simples, clares i contundents, i s’hi devien passar una eternitat perquè les converses no fluïen. Cada petita cosa que comentaven l’acompanyaven d’un “¿sabes lo que te quiero decir?”, a mode de tic pesat, i l’altre havia de demostrar que el seguia però repetia, si fa no fa, el mateix. De manera que, en els minuts que jo vaig estar allà, un li va dir a l’altre el que pensava sobre els possibles pentinats púbics de les dones:
- “Es que no se puede ir asi... ¿Sabes lo que quiero decir? O sea, ¡es que no me lo esperaba! ¿Sabes? La tia era, o sea, ¿sabes? ¡Normal! ¡Era una tia normal! ¿Sabes lo que te quiero decir? Y estaba yo allí... “pum”... guay... del buen rollo... ¿Sabes lo que te quiero decir?”
Jo m’imaginava a tots els homes del vestuari responent al uníson, com en una pel·lícula: “Sí, sabem perfectament el que vols dir!”. Hagués sigut boníssim. De fet, arran d’aquests dos, vaig elaborar una teoria que més endavant se m’ha anat confirmant sovint per allà on he anat: i és que com més es pregunta “¿Sabes lo que te quiero decir?”, menys coses “a decir” hi ha. És a dir, que hi ha una relació inversament proporcional entre aquestes dues coses: la preocupació insistent per si l’altre compren el què dius i la presència real d’un contingut. És a dir, a major preocupació menor contingut, “¿Sabes lo que te quiero descir?”.
Vaig acabar de canviar-me i de recollir la meva roba dins la meva taquilla així que ja podia enfilar cap a la piscina. Només quedava un darrer espectacle. Una filera de piques custodiades per una filera d’homes nuus que es rentaven la cara, les dents o s’afaitaven. El panorama era el d’una sèrie de culs blancs tous, ignorant-se els uns als altres, i tot d’esquenes treballadores sacsejant-se davant d’una sèrie de miralls, mentre les seves cares xiulaven melodies enganxoses, amb força, per donar-se un aire de tranquil·litat, seguretat i naturalitat que contrastava amb l’escàndol que projectaven rere seu. No els hagués costat res posar-se una tovallola però era com si necessitessin el cul perquè els hi fes de guardaespatlles. De totes maneres jo entenia tots aquells homes. És més, jo també participava en aquell xou. I és que per molt desagradable que siguin els espais comuns únicament masculins, tenen un no sé què a l’aire (a banda de l’olor de penis) que fa que t’hi sentis molt bé: les dones no hi posen els peus. Els homes són diferents en els espais lliures de dones. Poden respirar millor perquè alliberen la panxa i pensen amb més tranquil·litat perquè no han d’amagar ni física ni psicològicament que tenen la tita petita. De fet allò és el regne de les tites petites i la desinhibició, és un lloc on s’hi ha fet la revolució. Els mascles més avantatjats no hi tenen cap poder, tothom se’ls mira malament, sobren; allà els homes volen estar tranquils amb ells mateixos i són més germans que enlloc.
Comentaris