“Carpe diem”

Borges, en un conte molt breu titulat “Funes el memorioso”, presenta un personatge anomenat així, Irineo Funes. Irineo és un jove que, degut a un desafortunat accident, compta amb una facultat particular molt curiosa: una memòria absoluta. Té la capacitat de recordar-ho absolutament tot, la capacitat de retenir tots i cadascun dels fenòmens que es produeixen al seu voltant. A més, la vivesa del seu record avarca de manera completa tots els seus cinc sentits, així que reté plena i absolutament tot el que pot experimentar la seva sensibilitat. El que per a qualsevol de nosaltres seria, per exemple, simplement veure passar un gos, en ell es converteix en una experiència totalment única a la que pot associar modes molt concrets de la seva sensibilitat. Si una hora més tard tornés a veure passar el mateix gos, ell es sorprendria que jo l’anomenés així, “el mateix gos”, quan ell podria associar una gran quantitat d’afeccions diferents en els seus sentits que convertirien aquella bèstia en un gos totalment nou. Irineo necessita una nova hora sencera per poder fer-se venir a la memòria una altra hora qualsevol ja viscuda. Així que Borges ens el descriu despert, en la foscor, passant hores simplement recordant experiències del seu passat o gaudint d’un detall per nosaltres insignificant d’un racó de la seva cambra.

Podríem dir que, més que una memòria absoluta, Irineo el que té és un present absolut. El seu present el sorprèn a cada instant ja que cada experiència, per ell, és totalment nova. Això ens fa pensar contradictòriament que, realment, la seva ment no deu tenir espai per a recordar res. Cada estona dedicada a recordar es deu convertir en una experiència nova on els seus sentits es dediquen plenament a una vivència passada, però no deixa de ser una nova vivència. Evidentment, no es tracta ara de posar en qüestió la credibilitat de la història de l’escriptor; la pretensió és reflexionar sobre nosaltres mateixos. Nosaltres ens omplim la boca del tòpic “carpe diem” però cap de nosaltres seria capaç de gaudir d’aquesta manera de cada moment. De fet, si som capaços de pensar és, precisament, perquè no podem distingir tant agudament els detalls del nostre present i podem acomodar-nos-hi sense por, reposant sobre la tranquil·litat de saber que tot el vivim ja ho hem viscut. De la mateixa manera, podem desenvolupar la prudència i anticipar els esdeveniments; això és, fer ciència. Així que no li hem d’envejar res a aquest personatge que realment sap aprofitar cada moment de la seva vida. Massa, fins i tot, pel nostre gust acomodat que necessita de la rutinització de l’experiència i que anul·la la capacitat de sorprendre’s a mesura que un es va fent més gran. S’hauria d’intentar, a mode d’exercici, de ser una mica com “Funes el memorioso” i mirar de centrar l’atenció dels cinc sentits en alguna cosa. Clar que, això, requeriria un esforç...